El món en directe Dissabte, 23 de maig de 2009 06:00 h

Sarajevo, ciutat de contrastos

El paisatge que veig per la finestra em resulta familiar, és més: sóc capaç de vincular records precisos a molts d’aquests llocs d’aquest camí de la memòria que recorrem: la frontera –que cal atravessar tres cops–, el verd d’aquest riu, aquella casa destrossada, les muntanyes de Mostar, el coll pel qual saltem d’Hercegovina a Bòsnia... Quan acabi el viatge en autocar que fa gairebé sis hores que he encetat a Dubrovnik serà el quart cop en cinc anys que arribo a aquesta ciutat.

Sarajevo i Bòsnia no és un destí qualsevol per mi. Hi vaig arribar de la mà de l’organització Trenkalòs el 2005 però jo ja feia 12 anys que hi vivia obsessionat; malgrat tot, sé que aquest any res serà igual al que hi hagi viscut: tinc per endavant dues setmanes jo sol per recórrer una mica el país. En un principi, el temps sembla no acompanyar-me, uns núvols amenacen pluja a la vegada que fa massa fred per anar només en samarreta però massa calor si em poso la camisa sobre; la motxilla em pesa massa i es fa incòmoda; l’actitud reticent al turisme i a qualsevol llengua que no sigui el bosnià que mostren alguns ciutadans (curiosament, sobretot els estanquers, encarregats de la venda de bitllets de tramvia) no m’ajuda a sentir-me ben rebut així que, quan veig la primera agència d’allotjaments m’hi llenço a la desesperada disposat a acceptar qualsevol cosa. Evidentment, l’habitació on vaig a parar, en una casa particular, és poc més que un desastre... No ha sigut un bon començament per aquest viatge que ja encarava amb prou pors i dubtes.

Sarajevo és, a primera vista, una ciutat grisa i monòtona, fins i tot lletja; malgrat la verdor que l’envolta, l’estètica comunista predomina arreu. N’és l’excepció el barri antic, la Bascarsija, que conserva l’encant otomà de cases de pedra baixes, acabats de fusta, botiguers a peu de carrer i molt d’ambient. Aquest és també el barri on es centren els esforços de reconstrucció dels carrers i cases, ja que és el més turístic; el canvi aquests últims anys ha sigut notable i, almenys, en aquests pocs carrers, Sarajevo pot recuperar el nom de la “Jerusalem europea”. A la resta de la ciutat encara em xoca trobar-me parets ferides per la metralla, marques d’obusos en edificis d’habitatges o les famoses “roses de Sarajevo” com a cicatrius d’un passat massa present. El renovat edifici del parlament s’alça com a símbol de la renovació que necessita la ciutat: per obra del govern grec, ha passat en poc temps de ser un esquelet fosc i tètric a un modern edifici de tons blavosos i lluents. A semblança d’ell s’alcen alguns gratacels hipermoderns, propietat del gegant editorial Avaz o de potències estrangeres. En canvi, l’hotel Bristol resta amb l’estructura a la vista i amb vegetació creixent lliurement per tot arreu; no sé si em sorprèn més que s’aguanti dret l’edifici en si o les lletres identificatives que conserva al terrat.


Els primers dies a la capital són de fred i pluja, el gris dels núvols es confon amb el de les parets. Tot i la pluja, la gent no renuncia a passejar per Ferhadija Saraci, el carrer més comercial de la ciutat; n’hi ha prou amb seure una estona en algun dels múltiples cafès o sumar-se al moviment per adonar-se que les cares amb què et topes són sempre les mateixes. Els comerços són, en general, força desangelats i quasi sempre estan buits amb l’encarregat a fora fent-la petar amb algun company; això no sembla espantar conegudes marques multinacionals, que omplen el centre d’aparadors coloristes i preus inabastables. Els bars també són plens i les cases d’apostes no afluixen el ritme. La gent es saluda quan es creua, xerren una estona i riuen sense parar. Jo, al mig de tant de moviment, m’hi sento estrany. No em trec del cap el passat que arrosseguen però que, pel que sembla, em preocupa més a mi que a ells. De fet, aquesta despreocupació sembla general: el país manté, des del final de la guerra, la taxa d’atur al voltant del 40%, la indústria no reïx, els canvis polítics resten paralitzats, xocant constantment contra el complex sistema imposat amb la pau de Dayton... i què es veu pel carrer? Cotxes de luxe, gent bevent i fumant. Realment m’estic posant de mal humor, més encara, em començo a entristir amb aquest panorama. Desplego el mapa de la ciutat i trio el meu destí d’aquest any.


El barri de Ciglane està construït sobre el vessant d’un turó que puja com un condemnat. Per facilitar l’accés es van construir unes escales que s’enfilen en ziga-zaga i uns ascensors que salven el pendent ascendint en diagonal per la muntanya. Les cabines, que es veuen des del carrer, són d’un groc estrident; de les quatre que hi ha, però, només en funciona una. Potser en altres temps van arribar a moure’s totes alhora, en una coreografia estudiada i resultant; avui en dia, tot i que resten penjades dalt de tot, l’estat general és força trist.

Dins la cabina que encara fa la seva feina hi ha un home assegut que s’encarrega de fer moure l’aparell, de cobrar (80 cèntims el bitllet senzill, amb abonaments mensuals) i de llegir el diari, tasca que li requereix més atenció, aliè a la gran quantitat de metres de desnivell acumulat que fa cada dia. Ell ocupa la meitat de l’espai i a l’altra s’hi apleguen quatre o cinc passatgers, tots amb cara impassible però deix trist, les faccions de Sarajevo. Tots menys jo, que rumio la manera de fer una foto, si pot ser incloent-hi algun rostre, sense violentar els meus companys de viatge.

Sota el sol que avui, excepcionalment, m’ha il·luminat Sarajevo, faig un petit esmorzar, ja que he decidit no presentar-me a l’oficina de l’agència perquè em donguessin el seu free breakfast, però és que ahir vaig quedar astorat! Em van obrir per a mi sol un fosc i humit local on algunes taules aguantaven l’equilibri com podien en un terra més que irregular. L’esmorzar, que en aquestes contrades acostuma a ser un àpat abundant i de pesada digestió, va consistir en un parell de panets amb una porció de mantega i de melmelada, acompanyats per una infusió a temperatura ambient. Encara no era mig matí i el rellotge marcava quarts de dues; de calendari no n’hi havia, però a jutjar pels retrats de Tito i les banderes ioguslaves es podria assegurar amb total certesa que estaria clavat al maig de 1980.

Quan acabo faig avall a buscar el Zetra, el pavelló dels Jocs Olímpics d’Hivern de 1984 que cremà com una torxa en els primers bombardejos. Faig la volta a l’edifici negre fins topar-me amb un cementiri; Sarajevo potser és la ciutat amb més tombes per habitant viu. Aquest és un dels importants, al centre de la part bosníaca hi onegen tres banderes: l’actual, l’antiga i l’escut de l’Armija. Les làpides blanques s’estenen i es confonen de tal manera que el cementiri sembla no acabar mai, potser com aquells tràgics anys que van omplir la terra de cossos i els rius de sang. La primera inscripció que llegeixo és d’un nen de deu anys.

Entro i passejo en silenci entre les làpides; el fred marbre crema als dits, la seva blancor abrasa els ulls. Tinc el morbós costum d’anar llegint les edats dels enterrats i cercar algun nom que tingués la meva edat: mai trigo a trobar-lo. Aixeco el cap i em trobo sol, enmig tanta gent que van fer marxar abans d’hora per una guerra que no havien triat; els habitants de Sarajevo passen pel costat sense mirar-se el cementiri, com aquelles coses que de tant vistes ja ni veiem, com si no mirant-ho poguessin esborrar la ferida de 1.395 llargs dies de setge continuat o, almenys, fer-la més suportable... Però, què en puc saber jo?, què en podem saber a l’Europa occidental del patiment d’aquesta ciutat que vam abandonar a la seva sort, del dolor d’aquests germans als qui vam girar l’esquena en el moment més difícil?, què en podem dir d’aquest genocidi –10.615 morts!– al cor del continent? Res, no en podem dir res. Jo tan sols puc recollir algunes flors de roba escampades pel vent i deixar-les com a humil homenatge a les tombes menys agraciades.


Sortint de la solitud i el silenci de les làpides em trobo amb un mercat i hi faig una volta. Els mercats són un dels llocs més agradables de les ciutats, on es veu el veritable esperit de la seva gent. Hi ha una munió de paradetes de tots els productes i, tot i que no és molt lluït, m’anima veure tant de moviment. Altre cop al carrer, baixant cap al centre, veig al fons, sobre el parc ple de famílies jugant, els ascensors grocs. Tot plegat em fa pensar que la ciutat, de fet, no està tan malament. Les llàgrimes em vénen als ulls i em reconcilio amb Sarajevo.







Guim Bonaventura i Bou (Barcelona, 1986)
Fotògraf, escriptor, cineasta i viatger.