Pasqua vinguda, els ous són meus! ! directe!cat

Terra Tremenda doble fletxa

Dijous, 28 d'abril de 2011 05:00 h

Pasqua vinguda, els ous són meus!

Hi ha diades de Sant Jordi més opulentes que d’altres. Algun any, he tingut tantes mostres d’amor en forma floral que, més que jo, semblava el vaixell de la Cleòpatra, que se sabia que arribava a port hores abans per l’aroma de roses de Damasc que desprenia. D’altres, han estat tristament austeres. I quan toca un any d’aquests, no serveix allò de no t’he regalat cap rosa perquè no ens calen dates ni símbols per recordar-te que t’estimo. Quina culpa té el viatge de final de curs dels de tercer d’ESO de les demostracions ràncies d’afecte? I després de comptar fins a deu, li dones la raó perquè, ben mirat, és cert que no te’n calen (ni de Damasc ni del Maresme) perquè ja tens un capoll a casa.

Comparteix

URL curta

( 5 vots )

Carregant

Altres anys, no saps ben bé per què (suposo que depèn del grau d’enamorament pel que passes), la festivitat es reinventa. Si fa o no fa com la cuina tradicional. I llavors, les roses acaben desfullades i surant per la banyera (pot sonar cursi, però no ho és tant quan et mires amb els ulls del Kevin Spacey a la teva princesa, tota nua i banyant-se entre pètals). La fi a vegades sí que justifica els mitjans... per molt cursis que siguin.

El Sant Jordi d’enguany ha estat d’allò més peculiar. No tornarà a passar fins d’aquí a disset anys que visquem una simbiosi tan estranya entre l’amor terrenal del nostre Sant Patró i l’amor místic de la Santa Setmana. Entre processons per comprar llibres, processons de sortides de vacances i processons amb icones sagrades. Entre pastissos de pa de pessic farcits, uns encimbellats amb motius cavallerescs i els altres amb ous de xocolata (i que tots costen un ou i part de l’altre). Tot plegat un joc d’ous que a mi, personalment, m’ha col·lapsat i m’ha fet ballar (amb) la padrina com si fos l’ou de la Catedral de Barcelona però cinquanta dies abans. Massa compilació de tradicions en massa pocs dies.

Aquest any, però, ha sigut un d’aquells que estava exultant d’amor així que el dissabte vaig arribar a casa amb un set complert de succedanis, variacions, combinacions i degeneracions de tota la simbologia festiva que pertocava per muntar una vetllada pasqual. El vaig lligar, despullat, al capçal del llit i vaig deixar que veiés com em treia la roba. Lentament. Peça a peça. Amb cerimònia. Llavors, li vaig posar el capuç (però sense obertures al nivell dels ulls) i vaig recórrer tots els plecs del seu cos, primer amb el palpís dels meus dits, després amb els vellutats pètals d’una rosa (la de tercer d’ESO o la de l’Agrupació Escolta, segurament) i a estones, li afligia una mica de dolor amb les seves punxes. Torturant-lo dolçament.

Es va armar molt ràpid. Massa ràpid. Així que vaig fer com la Sheherezade i, per guanyar temps, li vaig llegir un conte adient a la vetllada. Intens. Calent. I el nostre subconscient s’erotitzà encara més. En acabat, vaig deixar que resseguís amb la seva llengua un traç de regalim de melmelada de roses que degotava pels turons i depressions de la meva anatomia. Els límits entre l’amor i l’apetit es tornaren difusos. I, sense repressió, se’ns afluixaren els esfínters del cos i de l’ànima.

No va caldre esperar a diumenge per ressuscitar. I un cop deslliurat de noses li vaig dir: tinc un ou que no és de xocolata però vibra i mentre te la pelo com una mona pots fer-lo anar al teu aire amb el comandament. Ara et toca a tu fer-me la Passió.

Però faltava poc més de deu minuts perquè comencés el partit del Barça. I, com haureu notat, quan això passa, el món se’ns paralitza. Així que, com va fer Sant Jordi amb la donzella, tot d’un plegat va desaparèixer. De fet, jo tampoc el vaig esperar. Diu la tradició que hi ha un joc entre enamorats que consisteix en amagar-se, l’un de l’altre, a trenc d’alba i sorprendre al seu enamorat el diumenge de Pasqua. Qui guanya crida Pasqua és vinguda, els ous són meus. I, òbviament, el trofeu són els ous.

I jo també vaig guanyar la partida perquè l’ou (vibrador) va ser meu. I tant meu. I sort que no em vaig esperar perquè una altra cosa que té el futbol és que després d’una derrota es folla molt menys. I no ho dic jo. Ho diuen les estadístiques.