El món en directe Dissabte, 11 de juliol de 2009 06:00 h

Un estiu viscut perillosament (drama italià en cinc actes)

Capítol I. Les «veline»-candidates


Tot va començar a finals de març quan el diari Il Giornale, propietat de la família Berlusconi, publicà a la pàgina 12 un article en el qual s’anunciava que Barbara Matera, ex «letteronza» (noia amb poca roba que balla en un programa televisiu) es candidaria per a les pròximes eleccions europees (link).

Quasi un mes després, el 22 d’abril, Vittorio Feltri, director de Libero, un altre diari del grup Berlusconi, revelava que altres ex «veline» (val la mateixa definició anterior per «letteronza») serien portades a Estrasburg.

Val a remarcar, vist que Berlusconi repeteix com si fos un mantra, d’ésser víctima d’un complot comunista, que tant Il Giornale com Libero són dos dels seus house organ i no dues redaccions encara actives de la Pravda.


Capítol II. Papi

Mentrestant, el diari La Repubblica fa un scoop: el 28 d’abril publica la notícia que Berlusconi ha participat a la festa dels 18 anys de Noemi Letizia, una noia desconeguda de la província de Nàpols.

El mateix dia el Corriere del Mezzogiorno entrevista la noia que ens deixa unes declaracions sorprenents: anomena Berlusconi “papi”, diu que cada any rep de part seva regals per al seu aniversari i sobretot afirma que “Li faig companyia. Ell em truca, em diu que té un moment lliure i jo el vaig a trobar. Em paro a escoltar-lo. I és això el que ell vol de mí. Després, cantem junts” (link).

Però les sorpreses de la jornada no han acabat: a la tarda Veronica Lario, segona esposa de Berlusconi, deixa una declaració escrita en la qual defineix les candidates-«veline» com a “trastos sense vergonya”; i sobre la participació del seu marit a la festa de Noemi “Que què en penso? Això també m’ha sorpès molt, sobretot perque no ha vingut mai a cap de les festes de 18 anys dels seus fills tot i haver-ne estat convidat” (link).

Veronica Lario, el 3 de maig, demanarà oficialment el divorci del seu marit amb la motivació de “no puc estar amb un home que freqüenta a menors”.


Capítol III. L’imperi contraataca
La resposta de Berlusconi arriba aviat el 29 d’abril: sosté que les ex showgirls seran només tres, capacitades i boniques, signe de la política que es renova ( només com a comentari, ell té 73 anys, però com li encanta repetir, és jove per dintre…) i que la seva dona ha cregut les mentides dels diaris d’esquerra.
A més el 5 de maig va a la televisió a explicar el per què havia anat a la festa de Noemi i que el divorci és una cosa seva privada, tot i que encara està enamorat de la seva dona.

Només 5 dies abans, el 30 d’abril, un dels seus diaris, Libero, sortia a tota pàgina amb el títol “Veronica velina ingrata”, mostrant velles fotografies amb el pit descobert de quan la dona de Berlusconi actuava al teatre.

És l’esquema defensiu típic de Berlusconi: quan l’ataquen ho nega tot i dóna la culpa a un pressumpte complot armat de l’esquerra (quina, no ho sabem, vist que a Itàlia ha desaparegut pràcticament) que, segons diu, és dintre les escoles, les universitats, en les administracions públiques, en la magistratura, en els diaris a les televisions… (!).

En aquest cas específic el missatge que s’intenta fer passar a través dels seus mitjans de comunicació és que la seva dona ha estat enganyada per la premsa d’esquerres.


Capítol IV. Deu preguntes
Després, però, comença a contradir-se: el 29 d’abril declara conèixer el pare de Noemi perque aquest havia estat el xofer de Bettino Craxi, ex president del govern socialista i amic de Berlusconi; el fill de Craxi, Bobo, però, ho desmenteix dient que el xofer del seu pare es deia Nicola, era del veneto i és mort.
Mentrestant apareixen noves notícies sempre més contrastants sobre Noemi: la seva ex parella fa una entrevista en la qual explica la relació amb Berlusconi, el pare de Noemi ho desmenteix.
Davant de les acusacions llançades per la dona de Berlusconi (en particular aquella de freqüentar a menors) i a les nombroses contradiccions del cas Noemi el diari La Repubblica dirigeix al president del govern deu preguntes en les quals recull el tema desde l’inici, dia per dia i desafia al primer ministre a aclarir-les d’una vegada per totes. Fins ara Berlusconi ha refusat respondre perque, segons diu, no hi ha res per aclarir.
Però la premsa estrangera no és de la mateixa opinió i desde el primer moment es posa al costat de Repubblica: el 23 de maig The Guardian sosté que és necessari donar suport al diari italià, el 24 The Observer reconstrueix tot el cas, el 27 se n’ocupen el Nürberger Nachrichten i The Independent, el 29 el New York Times i el Times i així tots els majors diaris del món.

Encara avui (segons el rellotge de la pàgina web de Repubblica ja han passat 45 dies, 12 hores, 6 minuts i 23 segons) Berlusconi assegura de no haver de respondre i continua sostenint l’hipòtesi d’un complot en contra seu: primer ha acusat Rupert Murdoch, després a un misteriós home de negocis italià del qual, però, no ha dit mai el nom.


Capítol V. Un, deu, cent, mil papis


Com si no n’hi hagués prou amb el cas Noemi, sorgeixen altres dos casos que involucren Berlusconi.
Antonello Zappadu, fotògraf de 51 anys, tracta de vendre al setmanari Panorama fotografies que pren desde fa 3 anys a Villa Certosa, residència d’estiu de Berlusconi a Sardenya. La revista, propietat del grup Berlusconi, rebutja publicar-es i Zappadu és denunciat per violació de la privacitat i intent d’estafa.
A partir del segrest de les fotografies s’inicia una investigació contra Berlusconi per acceptar l’ús il•lícit d’avions de l’Estat: en algunes de les fotos es veuen, de fet, els convidats de Villa Certosa baixar de l’avió que es troba a disposició del President del Govern. Com a conseqüència, s’extreu que l’ús dels avions de l’Estat no era il•legítim, però a partir de la publicació d’agunes fotografies de Zappadu ens n’adonem del tipus de festes que Berlusconi organitza. Entre altres coses es poden apreciar noies eslaves que dónen voltes semi despullades per la propietat, ex primers ministres completament nus (Mirek Topolanek), Berlusconi acompanyat per cinc joves mentre va a jugar al golf, noies vestides de Pare Noel.

Sembla doncs que les freqüentacions amb aquestes “joves” no es limiten a Villa Certosa sinó que sigui una activitat regular de Berlusconi: Patrizia D’Addario, prostituta d’alt nivell, declara haver entrat al Palazo Grazioli, residència romana de Berlusconi, per primera vegada el 15 d’octubre de 2008, on hi va trobar unes altres vint noies. D’Addario, serà hoste molts altres cops a casa de Berlusconi i comença a fotografiar i a enregistrar tot el que pot: d’aquest material en sorgeix un propi i veritable harem.

La història de Patrizia és confirmada per altres noies convidades per Berlusconi, Lucia Rossini i Barbara Montereale. I sembla que totes l’anomenaven “papi”.


Conclusió. Final obert

Encara no hi ha una conclusió perque Itàlia és un país particular. El 24 de juny Mark Sanford, governador republicà de l’estat de South Carolina, en una conferència de premsa a Columbia va admetre haver traït la seva dona i haver passat una setmana a Argentia amb la seva amant. Sanford ha dimitit del càrrec de president de l’Associació de Governadors Republicans i la seva carrera política està pràcticament acabada. On és la notícia? Traïr la dona té alguna rellevància política? No és un fet privat? No, no és un fet privat si el polític es proclama com un defensor dels valors de la família tradicional, en el qual cas, és un mentider i els electors ho han de saber. Però aquí és quan entra en joc el paper de la premsa en una democràcia. Que Itàlia, sobre això, tingui algún problema ho diu la Freedom House, prestigiós institut de recerca americana, que en la classificació anual de les nacions sobre la base de la llibertat de premsa, l’any 2009 Itàlia ha retrocedit com a país partly free, superada fins i tot per Mali, Ghana i Sao Tome & Principe.

Berlusconi posseeix un inacceptable monopoli dels mitjans d’informació, part dels quals no són ni legals.

La Mondadori, una de les principals cases editorials italianes, l’ha aconseguida l’any 1991 gràcies a una sentència comprada. De fet, segons la Cort de Cassació, Cesare Previti, braç dret de Berlusconi, pagà a un jutge amb diners de la Fininvest, entitat financera de Berlusconi, per poder tenir el principal grup editorial italià. Segons el periodista Marco Travaglio aquesta editorial serveix a Berlusconi per a “acumular beneficis i políticament, primer per sostenir els seus padrins (Craxis in primis), després per a construir el consens necessari per a la seva entrada en política, als seus dos governs i a les seves quatre campanyes electorals”.

Rete 4, canal el qual cada dia retransmet el telenotícies dirigit per Emilio Fede, veritable i propi òrgan de propaganda de Berlusconi i de desinformació, transmet il•legalment en una freqüència que pertany a un altre emissor, Europa 7.

També en qualitat de President del Govern, s’uneix la influència que exercita sobre els mitjans d’informació públics. El 22 de juny Augusto Minzolini, nou director del TG1, ha sortit en antena a l’edició de les 20 hores per explicar els motius pels quals el principal telenotícies italià no havia donat fins ara la notícia de les declaracions de D’Addario. Segons Minzolini no hi ha cap notícia a donar, només rumors, fets privats. Aquesta també és la defensa oficial de Berlusconi. Coincidències. Mentre tota la premsa del món s’està ocupant del tema, el director del TG1 entreté els italians amb una lectio magistralis, deixant clar que excepte ell s’equivoquen tots els altres. Poc ha faltat perque tanqués la seva intervenció encarant una imatge del Primer Ministre implorant “Pare, perdona’ls perque no saben el que fan”.





Andrea Ricci (Itàlia, 1979).
És llicenciat en Història Contemporània per la Universitat de Florència i viu a Catalunya des de l’any 2006. Aquest any ha iniciat el doctorat en Història Comparada, Política i Social de l’UAB, on ha estat incorporat recentment al grup de recerca Manuscrits.