El món en directe Dissabte, 1 d'agost de 2009 06:00 h

Sarajevo, ciutat d’esperança

El contacte me l’ha passat la Chiara, tieta meva, comissaria de la Fundació Querini Stampalia de Venècia i de l’Hangar Bicocca de Milà. “Ars Aevi”. El nom és força intrigant, i a Internet no trobo gaires indicacions de què deu ser, però ja ho descobriré quan hi truqui.

La cita és a dos quarts de cinc. Per fer temps recorro una mica més la ciutat i faig algunes coses que tenia pendents: investigo les llibreries –en descobreixo una al centre que, com totes, té una secció dedicada a la guerra, amb llibres de fotos, extractes de dret internacional, fragments de judicis del Tribunal Penal Internacional per l’ex-Iugoslàvia, estudis sobre el conflicte..., me’n compro un parell d’interessants: Sarajevo Marlboro i The Death of Yugoslavia–; envio postals; faig uns quants cafès; visito la Galeria Nacional –no gaire reeixida, de fet obren els llums per mi– i la Galeria Mak –interessant però petita–; provo nous bars i restaurants per dinar...

Enver Hadziomerspahic dirigeix el projecte Ars Aevi, el futur museu-centre d’art contemporani de Sarajevo. Enver té una llarga trajectòria en la gestió cultural: entre molts altres projectes va dirigir les cerimònies d’obertura i clausura dels Jocs Olímpics d’Hivern i les dues edicions de la Jugoslovenska Dokumenta –trobades d’artistes iugoslaus. En començar el setge, impulsà un fòrum d’intel•lectuals de la ciutat des d’on, en constant contacte amb intel•lectuals de fora, sobretot italians, va mantenir l’alè de la vida cultural bosniana, dirigint la participació a la Biennal de Venècia o gestant l’Ars Aevi.

L’Ars Aevi s’ideava com el museu d’art contemporani internacional que faltava a la ciutat i que afavoriria la recuperació després de la guerra. El projecte consistia en demanar a principals museus europeus que organitzessin una exposició amb el seu fons i que després donessin aquestes obres al futur museu de Sarajevo. Un projecte molt ambiciós que no tingué uns inicis fàcils, però que trobà en Enrico R. Comi i la Biennal de Venècia el impuls definitiu. D’aquesta manera, i any rere any, recorrent Milà, Prato, Ljubljana, Venècia, Viena, Istanbul, recollien obres d’artistes com Juan Muñóz, Stephan Balkenhol, Jaume Plensa, Marina Abramovi?, Anish Kapoor, Bill Viola o Joseph Kosuth, entre molts d’altres. Amb un catàleg així, es convertia immediatament en una de les millors galeries contemporànies europees.

El punt culminant seria el 1999 quan es presentava per primer cop tota la col•lecció junta en un acte amb tots els alcaldes i comissaris artístics que hi havien donat suport, i on l’arquitecte Renzo Piano confirmava que dissenyaria l’edifici pel nou museu. Començava, llavors, una etapa encara més ambiciosa: aconseguir els fons suficients per tirar-ho endavant; un objectiu que, malgrat els suports inicials de les institucions de la ciutat, el Cantó i la Federació, la UNESCO, l’ambaixada i el ministeri d’assumptes exteriors italià i la Unió Europea, ara es fa més complicat.

Tot això m’ho explica Enver mateix, en una privilegiada visita al magatzem que ara concentra les obres i les oficines, a l’espera de l’edifici definitiu. En un primer moment hem decidit quin idioma utilitzaríem (no acabaven d’entendre d’on era el meu nom, però es pensaven que parlava italià) però ens hem acabat decantant per l’anglès amb la traducció simultània de Una. Mentre anem veient les obres i l’espai, jo vaig fent uns ulls com unes taronges cada cop més grans i sento com el meu cervell comença a saturar-se de coneixements i visions noves, excitants i sorprenents; no em puc creure que en els cinc anys que fa que passo per Sarajevo mai hagués sabut res d’aquest museu, que té aquest catàleg que fa caure d’esquena, i amb el qual la meva tieta hi havia col•laborat!

Acabada la visita fem un cafè. Em presenten la resta del reduït i jove equip i el fill d’Enver, Anur, un artista irònic i àcid –mostra del millor humor bosnià–, que seu sota alguns dibuixos seus amb orquestres interreligioses i duels d’oficinistes. Porto la conversa cap a les meves preocupacions: com plantegen la guerra, els artistes?, i com viuen el dia a dia el jovent de Sarajevo que va viure assetjat?

Una em respon: per als artistes, la guerra esdevé un fet “natural”, viscut, que s’expressa de forma automàtica; alhora el setge és una situació que empeny a la creació. Els artistes sarajevites burlaven la manca de materials pictòrics reciclant tot el que els semblava útil per les seves obres. Per als joves en general, el setge també és quelcom que han viscut i no oblidaran, però no s’estan tot el dia donant-hi voltes, simplement és un teló de fons que els acompanya en tot allò que fan. Sí que els empeny, però, a no voler que es torni a repetir res semblant i a impulsar coses positives, com l’Ars Aevi, que donin un imatge de la ciutat més enllà del setge.

Les sorpreses no s’han acabat encara, per mi. El nou emplaçament de l’Ars Aevi serà en l’antic museu d’història militar, on hi ha uns anuncis del projecte que, de fet, ja havia vist des de feia temps però que no entenia. Els havia vist perquè són de pas entre l’alberg on m’he hostatjat la majoria de vegades i el tramvia, just davant del pont del barri de Grbavica, pont que també va ser dissenyat per Renzo Piano i que jo he creuat tants i tants cops, aliè a les esperances d’aquesta ciutat que sempre, conscient o inconscientment, he vist grisa, trista i lletja.

M’acomiado de l’Ars Aevi emportant-me dos grans catàlegs que em tocarà carregar durant la setmana que encara em queda de viatge fins a Venècia. Pesen molt, però –per dir-ho així– és el pes de l’art i l’esperança, així que es porten molt bé.






Guim Bonaventura i Bou (Barcelona, 1986)
Fotògraf, escriptor, cineasta i viatger.