Terra Tremenda Dijous, 9 de juny de 2011 12:46 h

Nenes, jugueu al que vulgueu però ensenyeu cuixa

---

Tot i que sigui des de la ignorància, i en qualitat d’esportista esporàdica, no puc evitar que, darrerament, el degoteig de notícies relacionades amb certes disciplines de l’esport femení m’enervin. Ja és prou trist que, pel que fa a les fèmines, el seguiment i cobertura mediàtica esportiva sigui més aviat justeta que, per a més inri, haguem de saber d’elles no pels seus triomfs, sinó per la seva vestimenta.

El més a prop que jo he estat d’una cistella de bàsquet ja deu fer més de vint anys, quan jugava en les lligues escolars comarcals (poca broma). Llavors, si no tenies gaire habilitat, però eres de les altes et guanyaves un lloc entre les cinc inicials sense gaire necessitat de demostrar la teva tècnica. La qüestió era fer bulto sota la cistella i saber intimidar a les contrincants amb la teva presència. L’època coincidí en la plena pre-adolescència, quan la dèria d’amagar sota una samarreta (tres talles més gran) tota evidència d’un cos que, com deia el Julito, passava de niña a mujer era la meva màxima prioritat (i la de totes). Així que, pel que fa a la vestimenta, l’únic que puc constatar és que intentar fer un llançament des de la línia de tres punts amb una samarreta que podria dur el teu pare dificulta, encara més, que la trajectòria sigui la correcta i que acabis encistellant. Perquè quan flexiones el braç per apuntar, el colze és engolit per l’obertura de la màniga que actua com a nosa i et desvia, irremeiablement, la trajectòria. Us ho prometo. Crec que aquest va ser un factor determinant del perquè no vaig prosperar en aquesta disciplina... Per les samarretes (fruits in the colors amb propaganda) massa grans.

Però entre la vestimenta passada tallatge i l’esquifida hi va un tros (de roba). Resulta que pel que fa al bàsquet femení, la FIBA s’ha entestat a implantar com a obligatòria la roba ajustada. S’argumenta que aquesta decisió es deu a la necessitat de diferenciar estèticament el bàsquet femení del masculí. Com si no fossin prou evidents les diferències entre sexes que a la Laia Palau li haguem de posar un pantalonet per sobre genoll i ben cenyit perquè quedi prou explícit que aquelles natges no són d’en Roger Grimau, per posar un exemple. O potser deu ser que l’organisme en qüestió vetlla els interessos de les esportistes i que la imposició de vestuari només cerca afavorir un millor rendiment? Perquè dic jo, que si anem ben ajustades segurament en la passada de pit, l’extensió de braços i l’impuls de dits i canells serà més destre. I què me’n dieu de les fintes corporals? On vas a parar! Com menys roba més ràpides i més efectives...

I deu ser casualitat que aquests tipus d’imposicions sospitosament sexistes vénen avalades per organismes presidits per majoria masculina. Digueu-me malpensada, però que a les jugadores de bàdminton les obliguin a dur faldilletes i que el mateix president de la FIFA afirmés que si les jugadores de futbol vestissin amb roba més ajustada s’aconseguiria que l’esport guanyés popularitat em fa olor de socarrim. De socarrim de calents.

Ja que sembla que en certs esports on participen dones és més important l’exhibició dels cossos que la qualitat del desenvolupament de l’esport en si, potser podríem ajudar-los a polir una mica més els codis de vestimenta i a donar-los idees per augmentar aquesta cota de popularitat que tant els preocupa. Què me’n dieu si, a més d’obligar-les a vestir mallots suggeridors, aprofitem l’avinentesa per imposar un protocol a l’hora de beure aigua? No seria una forma de donar més joc si les esportistes s’haguessin de vessar l’aigua sobre els pits i aprofitar la mitja part per fer un concurs de samarretes mullades?

Tot sigui en bé de l’espectacle...





Laura Martinez Junyent
La Tremenda delits
latremenda@latremenda.net