Terra Tremenda Divendres, 1 de juliol de 2011 05:00 h

Explica'm un conte, un conte que no hagis explicat mai a ningú...

---

Com passa cada any, no trigà a fer-me el senyal. Quan les converses començaven a fer-se més sonores i tothom tenia més coses de l’habitual a confessar-se. Quan l’efecte de tota mena d’alcohols i destil·lats trascolats durant la vetllada començaven a afluixar els esfínters de l’ànima a tots els que compartíem taula, un any més, s’aixecà i, sense que jo notés la seva absència, em va sorprendre amb l’esperada cançó. La cançó que només ell i jo sabíem quin codi secret n’amagava la tornada.

L’ambient estava prou caldejat i difús. Com les paraules. Així que ningú s’adonà que jo també m’aixecava de taula deixant un buit físic entre els meus contertulians. Bàsicament físic doncs ja feia estona que el cap el tenia en una altra banda, lluny de converses metafísiques poc contrastades i massa bel·ligerants per l’hora que passàvem. Amb la mateixa tensió furtiva de la primera vegada, vaig vorejar el pedrís que emmarcava el jardí de la masia fins arribar a la figuera del porxo de l’entrada. No va trigar gaire. De fet, no va trigar gens. Temps a sortejar a algú que li demanà, segurament, que li posés un d’aquells temes típics de quan les festes comencen a arribar al seu punt àlgid i sorgeix la necessitat incontrolable d’escoltar remembers.

Com passa cada any, em va emperpalar contra la figuera i mentre les seves mans buscaven les meves natges per sota les faldilles atansà els llavis al meu escot i em petonejà lentament, amb cerimònia, sense culminar el contacte, fent-me intuir l’escalfor del seu alè i imaginant la humitat del bes. D’aquella manera que només m’ho sap fer ell. D’aquella manera que em fa notar un pes al sota ventre i em fa suar el sexe.

- Estàs preciosa. La nit de Sant Joan et fa més bo de l’habitual. Em digué i enfilarem el caminet que porta cap a la bassa a la cerca de gambutzins, el joc de festeig adolescent que fa més de deu anys repetim sagradament per la revetlla. El pedregós camí no havia canviat massa d’ençà la darrera vegada que el recorrerem. A mida que prenia alçada, els sots n’acusaven la primavera generosa en aigua que havíem passat. I jo, amb l’equilibri minvat, amb un trepitjar ferm però poc estable, el desig que a voltes cega i amb més o massa poques copes de cava, vaig seguir el ritual i em vaig descalçar i arremangar les faldilles per guanyar millor el desnivell. A ell l’excitava entreveure les meves cuixes que més d’hora que tard estrenyerien el seu cos. I jo ho sabia.

A mida que perdíem la masia de vista guanyàvem amb foscor i silenci. De cop i volta, la seva mà deixà d’acompanyar-me en l’ascensió i, durant unes poques dècimes de segon, el pes del sota ventre em pujà al pit i me’l comprimí: Vaaa, saps que no m’agraden aquestes bromes... Ell sabia perfectament que sóc de les que vol i dol i que si em torbava i m’afligia, amb dosificació, certa inquietud al cos el retrobament seria molt més intens. I d’això es tractava.

L’expectació té la facultat d’eternitzar el temps i, tot i que per a mi la minutera no avançava, no deixà passar gaire temps abans de sacsejar, com sempre, un matoll del marge com si de l’animal esquiu es tractés: Corre, corre! Ja el tinc! Va cridar. I jo no vaig córrer perquè ja sabia que l’animal que hi trobaria seria més que afable. Em vaig arremangar encara més les faldilles per poder fer una passa prou llarga i deixar el camí per entrar al bosc i, tot fent veure qui busca i no troba, vaig oferir-li l’esquena perquè em sorprengués. No em va decebre. Dos braços m’apressaren amb força per darrera embolcallant-me les sines i, mentre em clavava la seva engonal a l’ós de la música, em va xiuxiuejar a cau d’orella: Ja t’he caçat gambutzina feréstega...  Vaig somriure. I mentre em destrenava la cabellera com una aloge, vaig arquejar el cos atansant la meva galta a la seva. El vaig besar a la comissura dels llavis. Ell va baixar les mans al meu pubis. Jo l’hi vaig murmurar: Fa un any que espero la teva feram...

I és el que té aquesta màgica festa, que integra tot un seguit de costums simbòliques d’exaltació de la vida i l’amor. Així que allí tornarem a transformar la nostra realitat quotidiana i, amb molt de foc, ens posseirem, ens purificarem i ens tornarem a posseir. I la nit se’ns va fer encara més curta. I els dies que falten pel nou sàbat particular molt llargs.

Espero que els propers dos mesos sense Terra Tremenda no se us facin llargs...I que a les nits d’aquest estiu us faltin hores.

Ha estat un plaer. De debò.

PS. I la bassa? A la bassa no hi vàrem arribar mai. Ni tan sols sabem, certament, que hi sigui.






Laura Martinez Junyent
La Tremenda delits
latremenda@latremenda.net