El món en directe Dissabte, 26 de setembre de 2009 06:00 h

Croàcia mira Europa

El passat 11 de setembre, Eslovènia i Croàcia acordaven apartar el conflicte coster entre els dos països de les negociacions per l’accés croat a la Unió Europea. Fins llavors Eslovènia, membre de ple dret de la UE, feia ús del seu dret de veto per considerar que, en els documents presentats a la Direcció General d’Ampliació de la Unió, la seva república veïna prejutjava una resolució del conflicte al seu favor. Curiosament, aliens a això, la mateixa Diada, entre el Fossar i Rafael de Casanova, comentàvem el tema amb la Tina i en Grega, dos amics eslovens, arran del cas català.

L’acord entre aquests països balcànics, de fet, no resol la qüestió, però la deixa en un segon pla i l’allunya de les negociacions que faran de Croàcia el 28è Estat de la UE el 2010 o 2011. La disputa començà fa 18 anys, quan els dos països declararen la seva independència de Iugoslàvia. Fins llavors, el problema fronterer era irrellevant ja que, malgrat ser repúbliques federades, pertanyien les dues al mateix estat; abans també les dues havien format part dels territoris ocupats pels nazis, i encara abans de l’Imperi Austrohongarès. És una de les poques excepcions als Balcans de conflicte que no s’ha traduït mai en una disputa armada.

La discòrdia fronterera s’estén al llarg de molts quilòmetres de contacte entre els dos països, sobretot a la part muntanyosa del nord, però té el seu punt principal a la badia de Piran, que ara pertany a Eslovènia. Aquesta està situada a la península d’Ístria i és tancada al nord per Itàlia i al sud per Croàcia. Bàsicament, els croats pretenen fer passar la frontera pel mig de la badia, equidistant a les dues ribes, però els eslovens temen que això els bloquegi l’accés a aigües internacionals, fet que impediria el seu comerç marítim i danyaria seriosament la seva economia. Fins i tot, alguns diplomàtics eslovens consideren que els pertoquen més quilòmetres costers per compensar els greuges dels tractats italoiugoslaus, que menystenien poblacions marítimes d’Eslovènia, i les sessions territorials que féu el país després de la Segona Guerra Mundial. Al seu torn, els croats temien que si cedien en aquest punt tampoc se’ls garantís l’entrada a la UE.

Tinc el primer coneixement del tema quan sóc a Eslovènia; els meus amics em comenten que troben injust que els eslovens, tenint només 40 quilòmetres de costa, hagin de cedir davant de Croàcia, que en té més de 1.700. Reconeixen que és més un problema dels polítics, interessats en desviar l’atenció dels problemes socials o per treure’n rèdit electoral, que una preocupació de la gent. Tot i així, la mobilització a Internet s’ha fet notar, tant dels que promouen boicots contra productes de l’altre país com dels que reclamen una solució pactada al conflicte. M’expliquen també casos de tensions en els passos fronterers provocades per abusos policials per part dels dos països.

En qualsevol cas, en el desacord territorial i la polarització del conflicte ètnic les dues parts hi acaben perdent: a la costa Dàlmata, paratges d’una gran bellesa on el turisme tot just hi comença a arribar, acostumen a estiuejar-hi principalment eslovens, com els meus amics –que, fent gala de la millor hospitalitat balcànica, no triguen a convidar-me a anar-hi amb ells.

Aquesta disputa que pot semblar fútil (es tracta d’aproximadament 20 quilòmetres quadrats del mar Adriàtic) és, però, molt significativa dels problemes que arrossega la regió, i que l’ampliació de la UE pretén –i, al meu entendre, en té el deure– resoldre. Fins i tot alguns analistes alertaven del risc d’una escalada de conflictes diplomàtics si no es resolia aquest desacord ràpidament: Eslovènia veta Croàcia, Croàcia a Sèrbia, Sèrbia a Kosovo...

Els dels Balcans, són uns països profundament marcats per una guerra devastadora i vergonyant, que veuen la seva única sortida en la Unió, necessitats d’accedir als avantatges econòmics, socials i diplomàtics que ofereix; a la vegada, Europa no té altre remei que ajudar-los i acceptar-los al seu privilegiat club si vol pacificar definitivament la zona i acabar amb els problemes de delinqüència organitzada, crisi estructural crònica i desigualtat social per no haver de carregar aquest llast amb ella. Malgrat els grans esforços de reconstrucció – tant d’infraestructures com moral– que s’hi hauran de dedicar, sobretot a Bòsnia, la UE també hi té avantatges: mà d’obra i sòl barat, molts recursos naturals, posició geogràfica estratègica...

Malgrat la seriositat, però, no deixa de ser irònica l’anècdota que ha propiciat l’entesa dels dos països: aquest agost, Borut Miklavcic, ministre de sanitat eslovè, hagué d’ingressar en un hospital de la costa croata, on es trobava de vacances; en saber-ho, el seu homòleg croat li féu una visita. Al tornar al seu país, Miklavcic va lloar el servei sanitari i l’hospitalitat croats. Un mes més tard, Eslovènia ha retirat el seu veto i Croàcia ha enviat una carta a la presidència europea de torn, en mans de Suècia, deixant clar que cap document pot ser perjudicial en les negociacions frontereres; els dos països han acceptat la mediació de la UE per la resolució del conflicte.

La lectura de la notícia m’evoca el meu pas per Zagreb i Ljubljana. Zagreb és una ciutat d’una aparença molt altiva que recorda les grans capitals del centre d’Europa: carrers espaiosos, edificis que semblen petits palaus, jardins i arbres arreu, colors càlids, netedat, civisme... Recorren els carrers uns moderns tramvies d’un vistós blau, les places s’omplen del tràfec de gent enfeinada, als parcs s’hi respira tranquil·litat.

A Ljubljana la família de la Tina m’acull i em mostra la ciutat, una capital moderna i turística, molt arreglada i hospitalària; les seves petites dimensions te la fan sentir teva en un parell de passejades. És admirable el bon gust i encert en l’arranjament del centre, exclusivament peatonal, on es combinen els edificis barrocs i modernistes amb els locals i botigues d’última moda.

La imatge que em deixaren les dues ciutats fou d’una gran bellesa i dignitat, una afectació causada, sens dubte, pel gran contrast que vaig constatar amb Sarajevo, que s’ha quedat enrere en aquesta modernització urbana no només a causa de la guerra, sinó per l’estil més descuidat que impera a Bòsnia.

La notícia és motiu d’alegria, ja que significa un pas endavant en la normalització dels països balcànics.






Guim Bonaventura i Bou (Barcelona, 1986)
Fotògraf, escriptor, cineasta, viatger.
www.gbib.cat