El món en directe Dissabte, 10 d'octubre de 2009 06:00 h

Canadà, veritats i mentides

Fa deu anys que vaig visitar per primer cop el Canadà. D’aleshores ençà, hi he turistejat (perdonin la invenció) i viscut. M’hi he enamorat, i és un país que porto al cor. Així, quan em van animar a començar una columna sobre el país, no ho vaig pensar dos cops.

Permeti’m la llibertat creativa de proposar un joc senzill. Tanquin els ulls, i visualitzin la següent paraula. Canadà. En què pensen? Muntanyes; enormes, molt bé. Ossos grisos i bruns, també. Natura, hivern, aurores boreals. Seguretat social. I francès; sí, a Canadà tothom hi parla francès.

Obrin els ulls. La realitat no s’ajusta, com acostuma a passar, als tòpics. I hi ha dos característiques que sempre em comenta la gent sobre el Canadà com veritats absolutes que tothom la sap. I en realitat, no són res més que això, tòpics.

Comencem pel primer. Les muntanyes. Malament. No es preocupin, la culpa és dels pamflets publicitaris de turisme i de les agències de viatge. El perfil real del Canadà és generalment pla: la carena muntanyosa més important es troba a l’Oest, dividint dues de les províncies més riques del país: la Columbia Britànica i Alberta. En realitat, les Muntanyes Rocalloses estenen la major part de la seva superfície al llarg dels Estats Units –i més al sud fins l’oest d’Amèrica Llatina. Podem trobar carenes de menor importància al extrem est del país i a les zones àrtiques. Ondulacions i petites carenes són accidents geogràfics comuns. Ara bé, afirmar que Canadà té poques muntanyes seria una fal·làcia. Això és així perquè estem parlant del segon país en extensió territorial, desprès de Rússia.

El segon tòpic en caure és la llengua. El Canadà és, d’acord amb la Constitució, bilingüe. Tots els canadencs han d’entendre perfectament les dues llengües oficials: l’anglès i el francès. Tots els treballadors de l’administració a nivell federal han de parlar les dues llengües. Tots els productes, comentaris de seguretat i pamflets informatius han d’estar inscrits de les dues maneres. Però parlant amb propietat, la única província del Canadà en què l’ús del francès està plenament desenvolupat és la del Quebec. Altres províncies que el parlen són Nova Brunswick (gran part), i les àrees frontereres d’Ontario i Manitoba. També es poden trobar petites comunitats francòfones minoritàries arreu del país. Però la percepció del francès en les àrees no francòfones és la següent: una tonteria. Diferents factors –en els que no m’estendré avui- contribueixen a la percepció negativa del bilingüisme: en primer lloc, el sistema educatiu contempla tres models lingüístics: immersió complerta en anglès, meitat d’assignatures en cada llengua, o immersió complerta en francès; està clar que allò que no es coneix i costa d’aprendre, espanta. Tampoc ajuda la història virulenta de les reclamacions quebecois del tercer quart del SXX; transmeten percepcions equivocades al resta de la població, donat que enllaç entre nació i llengua establert aleshores ha vinculat al francès amb els antics incidents en l’imaginari col·lectiu anglosaxó per sempre més. Per últim, el factor de comunitat majoritària juga un paper molt fort en els canadencs de parla anglesa; un fenomen accentuat en els darrers vint anys amb l’onada d’immigració qualificada que, llevat excepcions (colònies franceses), han optat per parlar anglès.

Canadà és un país tant bell com divers, vast i d’inigualable riquesa natural. Té una població inferior a l’Estat espanyol, mentre que en suposa 20 cops la seva grandària.

Sempre he pensat que per opinar i saber apreciar alguna cosa, primer s’ha de conèixer un mínim de realitat. Per això, espero ajudar-los a descobrir a partir d’ara el punt de vista canadenc; la seva història, manera de pensar, i imaginari col·lectiu. I que amb tot, n’acabin enamorats.






Sílvia Bourdelande (Barcelona, 1986) és llicenciada en Ciències Polítiques –Relacions Internacionals- a la Universitat Autònoma de Barcelona (2009). Actualment, és estudiant del Màster Oficial d’Integració Europea –Acció Exterior (2010). Va ser estudiant d’intercanvi a la York University de Toronto, Canadà (2006). Membre de l’American Political Science Association i del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya. Toca la guitarra des dels 8 anys. Li agrada el cinema, l’esport i viatjar.