Salut i reproducció Dissabte, 7 de novembre de 2009 05:00 h

Implantar un únic embrió per acabar amb els parts múltiples

El 25 de juliol de 1978 va néixer a Gran Bretanya, Louise Brown, la primera nena nascuda al món a través de tècniques de reproducció assistida. Després d’aquest primer naixement s’estima que més de tres milions i mig de nens de tot el món han nascut a través d’aquestes tècniques. Només al nostre país, es practiquen cada any més de 30.000 cicles de fecundació in vitro (FIV). Després de tots aquests anys és evident que hi ha hagut grans avenços al camp de la reproducció assistida. Un dels exemples més clars són les millores que s’han aconseguit pel que fa a les taxes d’èxit en les FIV. Les probabilitats de quedar-se embarassada han passat del 15-20% a l’any 1984, al 60% en els casos de millor pronòstic, és a dir, progenitors joves, amb pocs cicles i amb òvuls i espermatozoides de qualitat.

També hi ha hagut millores en qüestions relacionades amb els embarassos múltiples, especialment pel que fa als parts de tres nadons. Segons dades de les Societat Espanyola de Fertilitat (SEF), l’any 2000, el 4% dels naixements després d’una FIV era de tres nadons, mentre que l’any 2006 aquesta xifra es va veure reduïda fins a l’1,7%. Malgrat tot, la xifra d’embarassos múltiples segueix essent força alta a l'Estat espanyol (propera al 30%). Evitar els parts múltiples segueix essent el repte principal de la tècnica de la reproducció assistida. No existeix encara cap mètode no invasiu (sense cap risc per l’embrió) que determini amb certesa quins embrions són els que implantaran després de ser transferits al úter de la seva mare.

Cal destacar, que una FIV consisteix en fecundar els òvuls fora de l’úter. Normalment, quants més òvuls s’obtenen per cicle, més se’n poden fecundar i més embrions hi haurà per seleccionar i implantar a la mare. Lo ideal seria transferir només un únic embrió, però fins a dia d’avui això no és possible, ja que no existeix cap mètode que, sense danyar a l’embrió, permeti classificar-los en funció de la seva capacitat d’implantació a partir de criteris merament objectius.

A causa de procediments fiables, la pràctica habitual és seleccionar diversos embrions per implantar-los a l’úter de la mare, ja que així és més probable que almenys un d’ells es desenvolupi fins al final. La llei espanyola fixa un màxim de tres embrions, tot i que la tendència és de transferir-ne dos o, fins i tot, de vegades un, en casos de molt bon pronòstic. Segons dades de la SEF, l’any 2006 en el 64% dels casos de FIV es van implantar dos embrions per cicle.

Normalment, els especialistes segueixen quatre paràmetres per saber quins embrions són els millors, però tots quatre són relacionats amb l’aspecte extern de l’embrió. Uns criteris morfològics que, en el fons, en molts dels casos no deixen de ser intuïtius i subjectius.

Aquesta selecció, basada en l’aspecte extern, és el procediment que s’utilitza el 80% dels casos (quan no hi ha factor de risc). El 20% restant, l’estudi de viabilitat embrionària es dur a terme mitjançant procediments invasius, cosa que també presenta inconvenients.

Per aquests motius, ara els esforços es dirigeixen cap a poder determinar la salut i la capacitat d’implantació dels embrions sense arribar a tocar-los. Existeixen altres camins que miren de diagnosticar la qualitat dels embrions de formes no invasives. Un d’ells, per exemple, és la proteòmica, que consisteix a arribar a les mateixes conclusions a partir d’estudiar, al caldo de cultiu, els enzims de l’embrió, la qual cosa ha de donar indicis de les seves característiques genètiques. També s’han realitzat algunes observacions mitjançant l’anàlisi del consum d’oxigen embrionari.

Un grup d’investigadors de l’Intelligent System Groups, de la Universitat del País Basc, ha dissenyat un mètode, a través d’un sistema de probabilitats, que a partir de determinades dades clíniques de la parella infèrtil (edat i la qualitat del seu esperma) i de característiques morfològiques del zigot, permet saber com a resultat una xifra de probabilitat d’implantació. Però malgrat tot i fins al moment, cap d’aquests mètodes esmentats han ofert uns resultats prou efectius per a les clíniques de fertilitat.



Miriam Noguera
Periodista d’Invitro TV







Miriam Noguera
InvitroTV