El món en directe Dissabte, 7 de novembre de 2009 05:00 h

Karadzic: notes per a un retrat de l'horror

Els darrers dies, Radovan Karadzic i les barbàries de la guerra de Bòsnia tornen a la primera plana informativa, ja que l’exlíder dels serbobosnians s’enfronta definitivament al seu judici. Els esdeveniments, però, són impredictibles: entre el moment de començar a escriure aquestes línies i d’enviar-lo a edició, el curs del judici ha variat notablement.

En aquest moments, davant els intents del serbi d’allargar el judici, el Tribunal Penal Internacional per l’antiga Iugoslàvia (TPII) li ha assignat un advocat d’ofici i ha ajornat el procés fins el març, per deixar temps al lletrat a preparar-se. Karadzic, en el que s’interpreta com una burla al tribunal, a la comunitat internacional i als familiars de les víctimes, demanava deu mesos per preparar a fons la seva defensa. La mesura, si bé allarga inevitablement el plet, intenta no fer d’aquest un judici com el de Slobodan Milosevic, qui es defensà a ell mateix, dilatant-lo fins a quatre anys amb argúcies legals i trampes diverses per, finalment, tancar-se sense sentència per la mort de l’expresident serbi.

I és que en el seu judici, Karadzic té a favor la carta del temps. En un principi, la duració del TPII era prevista fins a 2010; actualment es preveu tancar totes les causes a mitjans de 2013 però les previsions per aquesta i les que queden pendents no són tan optimistes.

El Tribunal Penal Internacional per l’antiga Iugoslàvia fou creat el maig de 1993 davant del horrors que s’estaven cometent en les guerres dels Balcans i per demostrar que ningú podia escapar de la justícia pels crims contra la humanitat o el genocidi. Cal buscar el seu precedent en els tribunals de Crims de Guerra de Nuremberg i Tòquio de 1945; l’han seguit els tribunals per Rwuanda (1994), Sierra Leone i el Tribunal Penal Internacional (2002), entre d’altres. Depèn directament del Consell de Seguretat de la ONU, compta amb una trentena de jutjes i un pressupost de més de 300 milions de dòlars; ha jutjat 119 dels 161 imputats, de nacionalitat sèrbia, croata i bòsnia.

Se li retreu la seva ineficàcia, sobretot perquè no té poder per arrestar acusats, depenent d’agències internacionals o d’estats poc propicis a col·laborar-hi; té molts detractors, sobretot a Sèrbia i Croàcia.

Formalment, Radovan Karadzic és imputat pels següents delictes: genocidi, arreu de Bòsnia i a Srebrenica en concret; crims contra la humanitat per persecució, extermini, assassinat, deportació i actes inhumans; infondre terror a la població civil amb actes de violència i atacs il·legals; i detenció de personal de la ONU. Se li imputen, directament, més de 20.000 assassinats. La primera acusació va iniciar-se el juliol de 1995, dies després de la caiguda de Srebrenica, fet que va impedir la seva assistència a les converses de pau a Dayton però no va implicar la seva renúncia a la presidència de la República Srpska, l’entitat sèrbia de Bòsnia, fins un any més tard.

L’estratègia de Karadzic per enfrontar el seu judici és desconcertant. Segons ell mateix, encara que no reconeix el TPII, vol aprofitar “l'última oportunitat per explicar tota la meva veritat”, per defensar-se del que ell considera mentides. Mirant-li l’impassible rostre, escoltant la seva immutable veu no s’hi identifica un malalt mental; s’hi veu una persona segura d’ella mateixa, intel·ligent i plenament conscient dels seus actes. Karadzic no és un boig, és un home fred i calculador; no es va deixar portar per la demagògia nacionalista com tants d’altres en sentir les paraules de Milosevic.

L’aixecament militar serbi en contra de la declaració d’independència feta pel Parlament bosni l’abril de 1992 no fou fruit de la improvisació, així com tampoc ho va ser el llarg setge de Sarajevo, l’estratègia seguida per practicar la neteja ètnica –terme encunyat justament en aquesta guerra– o el genocidi de Srebrenica. Cal recordar una de les seves últimes intervencions al parlament: “Voleu portar Bòsnia i Herzegovina pels camins de l’infern. [...] No penseu que potser no dureu els musulmans a l’aniquilació, perquè aquests no es podran defensar si hi ha guerra. Com evitareu que tothom sigui assassinat a Bòsnia?”

Radovan Karadzic és fill d’un lluitador txètnic montenegrí. Els txètnics foren una organització paramilitar defensora de la monarquia Sèrbia, de perfil ultranacionalista l’objectiu de la qual era la “Gran Sèrbia”, una ampliació de les fronteres a pràcticament tot Iugoslàvia; els txètnics agafen el símbol serbi de la creu amb una ‘c’ a cada quarter. Malgrat la persecució en l’època comunista, la idea fou recuperada en els discursos populistes de Milosevic i els seus seguidors com Karadzic, qui a finals dels anys 80 havia fundat el Partit Democràtic Serbi a Bòsnia per a portar a terme el projecte. Amb la independència de Bòsnia i Herzegovina, formà l’Assemblea Sèrbia i es declarà líder polític dels serbobosnians. Actuà, durant tota la guerra, de costat amb Ratko Mladic, líder de l’exèrcit sublevat, també acusat de genocidi i crims contra la humanitat per les mateixes causes que Karadzic i encara en indret desconegut. El polític fou detingut el juliol de 2008, després d’anys de fer-se passar per metge naturista i haver viatjat arreu del món amagat rere una espessa barba. Durant tot aquest temps, el TPII no es va cansar de reclamar-ne la detenció, ja que la seva situació, encara que les forces de seguretat internacionals, bòsnies i sèrbies s’entestaven a desmentir-ho, fou prou coneguda durant llargues temporades.

Durant anys se’l situava pels volts de Sokolac, feu txètnic 40 quilòmetres al nord de Sarajevo, i on les meves col·laboracions al país m’hi han portat principalment. La zona, habitada quasi únicament per serbis a causa de la neteja ètnica, al cor de la República Srpska, és molt representativa de la divisió del país. Quan tractes amb gent de la zona, no pots evitar sentir curiositat per quines foren les seves accions durant el llarg període que va de 1992 a 1995. La guerra de Bòsnia fou crua justament perquè foren els mateixos veïns els qui es dinamitaren la casa entre ells.

Llavors, mentre passeges per un paisatge ple de símbols i records d’un passat massa terrible, et trobes també preguntant-te què feia la persona que t’acull a casa i que tu ja consideres el teu amic.


Guim Bonaventura i Bou
Fotògraf, escriptor, cineasta, viatger.
www.gbib.cat