El món en directe Dissabte, 30 de gener de 2010 05:00 h

Mihatovici, espurnes d’esperança

El primer cop que vaig llegir el nom de Mihatovici no vaig ser capaç de retenir-lo, ni tan sols de pronunciar-lo bé. Era a través del còmic “Adéu, Srebrenica”, publicat per l’organització Trenkalòs, que em feia una idea de com podia ser la vida en un camp de desplaçats de la postguerra bosniana, i a través del qual coneixia la Meliha i el Muki, dos nens reals als quals, sense haver-los vist mai, ja tenia en gran estima. El primer cop que vaig arribar al camp, però, per sort era de nit: després d'un dia tan intens com el que m'hi havia portat no hauria pogut aguantar-ho. Era l’agost de 2005 i malgrat les fortes impressions que em causà l’experiència al camp, conèixer el Samed i, finalment, la Meliha, és un dels records més macos que guardo del país.

Mihatovici és un petit poble situat a 18 quilòmetres al nord de Tuzla als afores del qual s’hi troba un camp de desplaçats. Aquest fou el més gran dels destinats als supervivents de la massacre de Srebrenica. Fou construït l'any 1995 però ja ningú recorda qui el va alçar. Malgrat estar dissenyat per a acollir unes 1.000 persones, el primer any n'arribà a allotjar unes 3.000, tres famílies per casa. El camp estava pensat per funcionar durant un temps relativament curt però actualment ja fa quinze anys que existeix, amb l’amenaça constant de tancament que impedeix el desenvolupament de projectes a llarg termini amb els desplaçats. Finalment, veient com se n’allargava l’ús, es dotà d’una escola primària per a més de 300 nens, un petit ambulatori i zones d’esbarjo com un camp de futbol o una sala per fer activitats amb infants.

El terme “desplaçat” s’aplica a les persones que han hagut d’abandonar la seva regió per resguardar-se en una altra zona dins el mateix país. Molt sovint es confon el terme amb “refugiat”, el qual defineix els qui abandonen el seu país per instal·lar-se temporalment en un altre. Normalment, els desplaçats no són tinguts amb tanta consideració com els refugiats, s’hi destinen menys recursos i són oblidats més fàcilment. A Europa es calcula que hi ha uns 2,8 milions de persones desplaçades, 125.000 de les quals a Bòsnia i Hercegovina, que representen un 3,2% de la seva població (sumat a un 1,9% de refugiats). En els tractats de pau de Dayton, firmats el novembre de 1995 i que posaven fi a la guerra de Bòsnia, s’especifica com una prioritat el retorn dels refugiats i desplaçats, però la manca de concreció en les mesures a emprendre i l’absència absoluta de voluntat per fer possibles les condicions de regrés fan que molta gent encara no s’atreveixi a tornar a les zones on la neteja ètnica fou més brutal, com és el cas de Srebrenica i la regió nord-oriental del país.

El camp de Mihatovici està format per una setantena de cases de dues plantes, amb dos pisos a cadascuna; els pisos compten amb dues habitacions i una sala que serveix de menjador i de cuina. La majoria dels residents inicials provenen de la zona de Srebrenica: dones esperant per identificar el cos del marit, els germans o els fills majors de 14 anys desapareguts, amb comptades excepcions. Amb la fi de la guerra, s’atorgà a les vídues una pensió d’uns 300€ de mitjana, molt per sota de les seves despeses tot i estar exemptes del pagament de lloguer i taxes de llum i aigua. L’escassetat de recursos s’intenta superar a través de petits treballs com cosir peücs de llana per vendre’ls a través de les ONG que treballen al camp, però també obliga de vegades a fer treballar els seus fills joves, impedint que vagin a l’escola o a l’institut, si és que tenen diners per pagar-ne el transport. No són poques les organitzacions que hi tenen projectes: assistència psicològica a les vídues, assessorament legal i econòmic, beques per estudiants, ajuts al retorn... Malgrat això, moltes es lamenten de la poca capacitat del camp per establir una xarxa comunitària de suport que ajudi a vèncer el cercle viciós de la dependència externa.

Des de fa uns anys, la població del camp està canviant. Els desplaçats marxen: uns pocs retornant als seus pobles d’origen –ara a la República Srpska– on s’agrupen en petites comunitats que han de conviure amb el neguit constant de possibles conflictes amb la col·lectivitat sèrbia; la majoria, però, busquen un lloc on tornar a començar a la Federació Croatomusulmana. A Mihatovici son substituïts per gent amb molt pocs ingressos, que s’instal·len en un dels llocs més barats de Bòsnia, accelerant i accentuant la deriva del camp en el pou de la violència, les drogues i la pobresa. Quan hi vaig tornar per últim cop amb en Samed, que hi ha viscut durant quinze anys i hi ha format una família, es lamentava que l’aspecte del camp, en els últims mesos, s’havia degradat, que hi havia molta gent nova i poc agradable i que, fins i tot, els que s’hi havien quedat ja no el tractaven amb la familiaritat d’abans. Entenc que prefereixi viure en un petit poblet a l’altra banda de Tuzla, on les seves filles poden jugar amb la tranquil·litat dels pares malgrat trobar a faltar els seus antics veïns.

Enmig d’aquest panorama fosc i entristidor brillen, però, espurnes d’esperança. Persones d’un caràcter i força admirables, gent que malgrat la tragèdia i les adversitats, lluiten dia a dia per recuperar una normalitat que amb prou feines poden recordar. És el cas d’en Samed, qui cada primer de mes va a renovar la pensió d’excombatent, confiant que surti feina de mecànic industrial en un país sense indústria, qui cultiva el seu hort i porta llavors als amics, qui ajuda el seu cosí a construir la nova casa. És el cas d’aquella petita protagonista del còmic, la Meliha, una jove mare que parla tres idiomes apresos de la TV, qui als 14 anys feia de mestra als altres infants de Mihatovici i que, amb un gran potencial, és feliç tirant endavant una senzilla però dura vida entre el camp de Mihatovici i Kamenica, el poble on va créixer. Malauradament, però, en Muki, el seu company de vinyetes, no el vaig poder conèixer, ja que va morir quan caigué en un pou del camp poc després de la publicació del còmic; quan la Meliha ens ho va explicar, vam restar uns minuts en silenci, recordant aquell nen que ens havia portat fins allà.

Mihatovici és una gran lliçó. Malgrat que la crueltat de la història marcarà per sempre la vida d’aquesta gent i la duresa de les condicions que han caracteritzat el camp, és admirable la valentia i l’empenta d’aquestes i tantes altres persones per reprendre la seva vida, lluitant contra els elements i contra la injustícia, no esperant res i donant-ho tot.

Encara ara recordo quan vam marxar del camp aquell 2005. La Meliha ens havia volgut acompanyar a Tuzla a agafar l’autobús cap a Sarajevo i jo, que tenia la impressió que coneixia aquella noia des de feia molts anys malgrat no haver-nos trobat realment fins dies abans, vaig ser incapaç de fer-li una abraçada ben forta: una abraçada per agafar forces, una abraçada d’amistat. Una abraçada que encara li dec.





Guim Bonaventura i Bou
Fotògraf, escriptor, cineasta, viatger.
www.gbib.cat