L'Oscar a millor pel·lícula el mereixia Avatar ! directe!cat

Cinema

Divendres, 12 de març de 2010 05:00 h

L'Oscar a millor pel·lícula el mereixia Avatar

Comparteix

URL curta

No hi ha cap vot

Carregant

Una de les pel·lícules que més m’han decebut els darrers anys ha estat Avatar, un film que naixia amb aspiracions titàniques i que no ha resultat ser cap història memorable. Ara, això és el que passa quan parlem del guió. Perquè quan parlem de la realització, del 3D, del digital, de les recreacions, de les tècniques, i en definitiva de l’espectacle visual que comença justament quan s’inicia el metratge del film, s’ha d’admetre que es tracta d’una revolució cinematogràfica que segurament troba el seu precedent més proper en Ciutadà Kane, d’Orson Welles. És per això que em sembla molt injust que Avatar com a film, i James Cameron com a director, no hagin estat els grans guanyadors dels Oscar 2010.

Abans de res, però, deixeu-me recordar que Avatar no és sant de la meva devoció. Que em va deixar a mitges, i que com a història em va resultar poc menys que lamentable, previsible i infantil. Però m’és igual. Perquè, tot i que En tierra hostil em sembla una història bastant més ben trobada, o Up em sembla un film tendríssim i divertidíssim, o fins i tot Precious i Malditos bastardos tenien punts de genialitat, al costat d’Avatar, són pel·lícules més aviat irrellevants. O més ben dit: normals. Corrents. Del dia a dia. Una pel·lícula més, bona, però una més de la pila. Avatar, en canvi, ens agradi més o menys, és la que marca un inici i un final. I és per això que hauria d’haver guanyat l’Oscar a millor film. O què us penseu, que d’aquí a 40 anys algú es recordarà d’En tierra hostil?

Cartellera en català

A la cartellera de la setmana s’hi incorporen dos títols: El primer és La bomba del Liceu, un documental del reconegur Carles Balagué. Després de la gran acollida per part de crítica i espectadors dels seus tres documentals anteriors (La casita blanca, De Madrid a la Lluna i Arropiero), sembla que tindrà menys sort amb aquesta proposta: interessant al principi, però massa basada en l’entrevista i amb pocs recursos visuals. Tot i això, explica una època, una classe social i una ciutat com a reflex d’un país que la revaloritzen.

El segon títol que incorporem és Ens veiem demà, que no només s’estrena en català sinó que a més és una estrena produïda i rodada a casa nostra. Dirigida per Xavi Berraondo, planteja què passaria si quan ens morim una part de nosaltres seguís viva, mentre que l’altra segueix en una realitat paral·lela. Amb els millors actors de casa nostra: Marc Cartes, David Selvas, Mercè Llorens, Mercè Pons, Lluís Soler, Tània Sàrrias, Nina, Jordi Boixaderes, Juli Mira o Mercè Arànega.

Millennium 3 és el desenllaç definitiu de la saga novel·lesca. Tot i això, la gent no ha hagut d’esperar massa, ja que la trilogia s’ha resolt en pocs mesos i amb grans ingressos de públic. Una vegada més, Millennium tornarà a funcionar de públic tot i que no tant de crítica, ja que el film no ha agradat massa als professionals de la informació cinematogràfica.

Aquesta setmana s’estrena Res Publica, una producció catalana de Valentí Films, amb l’intrigant història d’un home que, per expressar la seva llibertat, decideix suïcidar-se.

També destaca Precious: el film independent dels Oscar d’enguany, de la mateixa manera que en anys anteriors vam tenir-hi Little Miss Sunshine (2007), Juno (2008) o Slumdog Millionaire (2009) es pot veure en versió original subtitulada al català.

Nico, el ren que somiava volar és la quota d’animació que mai falla a la cartellera en català, pensada per als més menuts en la que sens dubte és una bona aposta infantil.

Petit indi segueix en cartellera moltes setmanes després de la seva estrena. La darrera pel·lícula de Marc Recha, amb Sergi López i el ‘català’ Eduardo Noriega, és una de les pel·lícules més interessants del seu director. Si encara no l’heu vista, correu a fer-ho que ja no durarà massa dies més.

Les dues vides d’Andrés Rabadán és l’aposta personal de Ventura Durall per una història fascinat i molt controvertida al mateix temps. Explica, des de la ficció i amb Àlex Brendemühl com a protagonista, la vida de l’assassí de la ballesta en un projecte que també inclou un documental interessantíssim anomenat El perdó. Rabadán participa en el guió del film.

Hollywood contra Franco és el documental de l’Oriol Porta. Es tracta d’un llargmetrarge sobre l'impacte que la Guerra Civil i el franquisme van tenir en el cinema d'EUA de l'època, prenent com a fil conductor la història del guionista de Nova York Alvah Bessie, que va lluitar a Espanya amb les Brigades Internacionals.

Cinéclub és la història d’un personatge taciturn, que experimenta com la decadència de les sales de cine s'entrellaça amb el seu enamorament per una taquillera.