Prostatitis

El nom de prostatitis defineix una sèrie de processos inflamatoris benignes de la pròstata que poden tenir diferents orígens i presentar una simptomatologia molt variada, la qual cosa sovint en dificulta el diagnòstic i tractament. Afecta entre el 2% i el 9% dels homes, i pot arribar al 20% en homes que sofreixen hiperplàsia benigna de la pròstata (creixement benigne de la pròstata). Es diferencien 4 tipus de prostatitis.

La prostatitis bacteriana aguda és aquella que generalment afecta tota la pròstata i és causada per bacteris que normalment afecten l'aparell urinari, ja siguin gram-negatives (enterobacteries: Escherichia Coli, Pseudomones aeuroginosa, Serratia, Klebsiella) ) o gram-positives (enterococs). Gairebé sempre s'associa amb infecció del tracte urinari inferior (bufeta i uretra) i amb infecció de la sang (urosepsis). Els símptomes més freqüents són polaquiuria (orinar freqüentment), urgència (dificultat per retenir l'orina), disúria (dolor en orinar), doll urinari feble i interromput, i pot arribar a la retenció urinària (impossibilitat d'orinar). També apareix amb símptomes generals com febre elevada, calfreds, nàusea i vòmit.

El diagnòstic es realitza a partir dels símptomes i es confirma amb el sediment d'orina, on s'observen leucòcits (cèl·lules inflamatòries), i el cultiu d'orina, on s'identifica el germen responsable de la infecció.

El tractament de la prostatitis aguda bacteriana es realitza fàcilment amb antibiòtics

La prostatitis bacteriana crònica és la infecció crònica de la pròstata, caracteritzada per infeccions repetides del tracte urinari inferior, generalment pel mateix germen, per persistir un o diversos focus inflamatoris en la glàndula prostàtica. Els símptomes poden ser variables, encara que solen afectar la micció de forma persistent o intermitent. El diagnòstic s'estableix a partir dels símptomes i de l'anàlisi d'orina, on poden detectar-se leucòcits i el microorganisme responsable del procés. El tractament es realitza amb antibiòtics que tinguin la capacitat de travessar les membranes inflamades de la pròstata. En ocasions poden afegir-se altres fàrmacs antiinflamatoris o alguns dels quals s'empren per al tractament de la hiperplàsia benigna de la pròstata.

La prostatitis crònica o síndrome de dolor pèlvic crònic es defineix com la malaltia inflamatòria crònica de la pròstata, en la qual no s'identifiquen gèrmens, però es poden detectar o no leucòcits en l'orina (abans i després de realitzar un tacte rectal). Pot donar símptomes molt variats, que van des dels miccionals fins a dolors o molèsties a nivell de la pelvis, el perineu (zona anatòmica compresa entre els testicles i l'anus), l'engonal i els testicles. Aquests dolors poden tenir un origen a nivell dels nervis o dels músculs. En la majoria d'ocasions és molt difícil conèixer amb seguretat l'origen d'aquest tipus de prostatitis, i és molt difícil establir un tractament. Poden assajar-se fàrmacs antiinflamatoris i desbloquejants, que s'utilitzen generalment en el tractament de la hiperplàsia benigna de la pròstata, així com moltes altres formes terapèutiques, que es troben constantment en experimentació. La prostatitis crònica no bacteriana pot arribar a constituir un autèntic malson per a l'home que la pateix (pot originar gran estrès i depressió) i per al metge que ha de tractar-la.

La prostatitis inflamatòria asimptomàtica és aquella que s'identifica per casualitat en pacients sense símptomes, als quals es realitza un sediment i cultiu d'orina pretacte i posttacte rectal o un cultiu de semen. En aquests casos poden trobar-se tant gèrmens com leucòcits, demostratius d'un procés inflamatori. Les mateixes troballes poden ser casuals en l'estudi histològic de mostres de biòpsia de pròstata realitzada per qualsevol motiu, generalment per a detectar un càncer.

Davant tota prostatitis, el metge ha de realitzar una bona història clínica i una exploració física en la qual és fonamental la pràctica d'un tacte rectal per a valorar les característiques de la pròstata. L'anàlisi d'orina permet identificar cèl·lules inflamatòries (leucòcits, hematines) i la presència de microorganismes. En ocasions, l'estudi ha de realitzar-se en l'orina abans i després de realitzar un tacte rectal, en el qual es comprimeix la pròstata i facilita la sortida de cèl·lules i gèrmens. L'ecografia de l'aparell urinari i de la pròstata pot evidenciar alteracions que expliquin o siguin la conseqüència de la malaltia de la glàndula. En ocasions poden estar indicats altre tipus d'estudis més especialitzats.

L'anàlisi de sang permet detectar el PSA, que permet identificar i diferenciar determinats processos de la pròstata com el càncer. Com a conclusió, cal apuntar que la prostatitis, sobretot quan és crònica, pot ser una malaltia d'origen freqüentment desconegut, que té diferents presentacions clíniques, amb una simptomatologia molt variada, fet que fa que sigui difícil de diagnosticar i tractar. A pesar d'això, qui sofreix aquest problema ha d'intentar no desesperar-se i acudir al metge especialista, que estudiarà i tractarà el cas d'acord amb els últims coneixements científics.


Dr. J. M. Pomerol
Institut d’Andrologia i Medicina Sexual
Barcelona