El PSC només aconsegueix 1.400 milions
Ni 4.000, ni 3.000, ni 2.500 milions, a Catalunya només li toquen uns 1.400 milions d’euros pel finançament, segons les darreres informacions, que també apunten que n'arribaran 960 al País Valencia i menys de 300 a les Illes Balears. Els socialistes catalans sembla que només esgarraparan aquesta raquítica xifra del seu partit, el PSOE, que tan bé sap rendibilitzar els 25 diputats aconseguits a casa nostra per mantenir la governibilitat a l'Estat espanyol. Aquesta xifra, uns 1.400 milions d’euros, no servirà per eixugar cap mena de dèficit, més aviat el contrari perquè agreujarà els problemes econòmics que patim els ciutadans de Catalunya tal i com denuncien cada dia més sectors.El president de la Generalitat, José Montilla, sembla no posar-se nerviós perquè aquest cap de setmana, en el Consell Nacional dels socialistes, ha tornat a garantir estabilitat a Zapatero sempre i quan hi hagi reciprocitat a canvi. O sigui, la típica tàctica socialista de la política de paraules i no de fets. Només cal recordar com l'executiva del PSC va deixar clar, amb molta duresa, que la data límit per a l'acord de finançament era el 31 de desembre!
Ara doncs, han passat de dates improrrogables a allargar la negociació fins que faci falta per tancar un bon acord per Catalunya. No fos cas que exigir una nova data, ens pugui frustrar a tots plegats i enviar-nos al psicòleg i fer trontollar els fonaments d’alguna institució. A Catalunya, però, s’ha passat de la frustració a la desesperació col·lectiva, hauremd e veure com tractem aquest símptoma que està generant esquizofrènies polítiques. Precisament, són els polítics de casa nostra els que haurien de deixar-se de discursos buits i moviments tàctics i començar a oferir solucions de debò perquè deixin d'utilitzar els catalans com a moneda de canvi o com una mena de 'kleenex' amb olor de roses. No oblidem, però, que els andalusos si que han fet valer el seu propi calendari per sufragar la deute històric, el 20 de març.
Com és que els catalans sempre estem a la cua de les reivindicacions si som els més solidaris de l'Estat espanyol? Com es pot suportar això si la crisi també fa estralls en la nostra economia? O algú ha pensat que som immunes a tot?





