Dimecres, 25 de febrer de 2009 05:00 h

Un llop amb pell de xai

Afable, dialogant, discret, negociador, federalista convençut... Així és el nou ministre de Justícia, Francisco Caamaño. O millor dit, així el descriuen la majoria de mitjans de comunicació i de rivals polítics que hauríem de plantejar-nos si no pateixen alguna síndrome d’Estocolm estranya.

Ningú i quan diem ningú, ha estat crític amb aquest nou membre de l’executiu espanyol que va capitanejar juntament amb Rubalcaba la negociació de 'l’estatufet'. Un 'estatufet', que com tots sabem, avui encara ens porta de corcoll a tots plegats i que continua al Tribunal Constitucional espanyol. Potser Caamaño, gallec de naixement, serà qui desencallarà 'la nostra llei' en aquest alt tribunal.

L’altre pare real de l’estatut català és una persona molt astuta, un encantador de serps que va saber capitanejar i 'fer de poli bo' mentre es retallava el text del 30 de setembre aprovat pel Parlament de Catalunya. Alguns polítics catalans encara recorden com, en una de les moltes tancades als nous edificis del Congrés dels Diputats on es negociava els articles de l’estatut, tenia un tracte correctíssim amb tots els partits. Així, el finançament quedava molt i molt tocat mentre alguns socialistes anaven bevent Coca Cola Light tranquil·lament en aquestes trobades tan pintoresques. Probablement Caamaño és molt bona persona, però no hem d’oblidar que sempre ha complert a la perfecció el que se li ha encomanat des de Ferraz i quan va tocar malmetre Catalunya, ho va fer.

Ara, potser seria el moment que tots plegats féssim balanç de la seva actuació i ens deixéssim de rucades i de regalar les orelles a aquells que li han pres a casa nostra el que realment li pertoca: un finançament just. Si us plau, no parlem de Caamaño, tornem a parlar dels nostres empresaris que estan en crisi, de com sortirem de tot plegat, de com podrem ser més competitius en aquest nou món global i reconstruir-nos. No pensem en l'Estat espanyol, pensem en el nostre finançament i en què el Govern només té al cap 1.400 milions d’euros pels catalans. Una xifra ridícula per afrontar els nous reptes i el nou canvi de model productiu mundial.