Dimecres, 13 de maig de 2009 05:00 h

Les tecles del piano de ZP

Escoltant el debat sobre l'estat de la nació, lògicament l'espanyola, un es queda astorat de veure què es dediquen a fer tant Rodríguez Zapatero com el cap de l'oposició, Mariano Rajoy. El primer amb més promeses, suposadament socials, i el segon presentant-se com una alternativa més cavernícola que moderna.

Rodríguez Zapatero ens ha tornat a prometre més del mateix, poesia sense compromís, i paraules buides vers Catalunya, prometre que el 15 de juliol és reunirà el Consell de Política Fiscal i Financera, sense ni tan sols haver mogut fitxa en el model, és una altra temeritat sense sentit.

Zapatero s'ha rigut a la cara dels més d'un milió i mig de persones que van permetre que el PSOE-PSC tingués 25 diputats al Principat. No és seriós fer noves promeses i seguir sense complir les seves pròpies lleis. Mantenir en la misèria als Països Catalans i fer promeses purament electorals és un veritable “chorreo” tal i com va dir l'insigne president del Real Madrid.

El seu model de resposta a la crisi és llunyà al nostre país, les seves propostes fomenten la cultura del subsidi en lloc de fomentar els emprenedors. Rodríguez Zapatero ha cremat totes les seves naus i, el pitjor de tot, la seva manca de valentia per afrontar un model federal pot posar l'Estat espanyol un altre cop en mans de la dreta més casposa.

Zapatero no només ha volgut tocar totes les tecles del piano, sinó també totes les notes de la partitura, i la música resultant desafina per totes bandes, i és hora de dir prou. Davant d'aquesta situació de final d'etapa, de final del model autonòmic, cal ser molt clar. Cal ser fins a cert punt egoistes i pensar menys en arreglar Espanya i més en trobar el lloc adequat pel nostre país en el concert de les nacions lliures.

I els partits de tradició democràtica han de prendre decisions d’una vegada, ja que no podem seguir passant el mort a la nostra pròpia gent. Qui sàpiga il·lusionar i fer creïble el relat obtindrà el suport, sigui fins i tot per integrar-nos a Espanya o per caminar cap a la plena llibertat com a poble.