Divendres, 29 de maig de 2009 18:41 h

Zapatero, la propera vegada, no vinguis

Havia de ser a Roma, pàtria dels grans Déus, on els culers havien de coronar l’Olimp. Una nit màgica, un ambient meravellós, els colors blau i grana, els colors de Catalunya tenyien el cel de la capital italiana. Els cors dels aficionats tenien un pressentiment, els cors dels jugadors també i l'heroi Guardiola respirava per poder copsar, mantenir aquell gran moment a la seva retina i no perdre el sentit. Tot era perfecte, teníem un dels millors Barces de la història. Un dels barces més catalans, un equip de gent jove, fet a casa, un símbol del treball, la disciplina, el respecte, la lluita i el treball en equip. La victòria va ser la festa d'un club, d’un país, la festa d’un poble, el reconeixement a un col·lectiu de persones que han entès que si es treballava colze a colze es poden fer grans coses.

Una màxima, uns valors, que molts polítics de casa nostra s'haurien d'aplicar. Uns polítics que es van passejar per les llotges de l'estadi romà fent gala del seu esperit culer, uns polítics que no van entendre que allà s'hi anava amb el cor i no amb el cap i sense estratègia sota el braç. El president del govern espanyol va passar de tot. Zapatero, que es proclama culer i no ha aparegut encara per cap partit de lliga al Camp Nou, va tenir la barra de fer unes declaracions abans del partit dient que havia parlat de finançament amb el president Montilla. Però què s’han cregut! Aquell no era l’escenari.

Aquell estadi es va convertir en el temple dels culers, en un lloc de peregrinació on molts van expiar els seus pecats i van comprovar en pròpia pell, que es pot arribar molt lluny, només cal creure en un mateix. Allà, Catalunya va recuperar part del seu orgull perdut. Els polítics haurien de prendre nota del que es va viure, s'haurien d'empapar de l'èpica romana. Si a tots ens corrés per les venes una mica de la medicina Guardiola, potser ningú ens hagués xiuxiuejat res a cau d'orella a la llotga de la catedral romana.