Dimecres, 28 d'octubre de 2009 05:00 h

Sociovergència és corrupció?

Dilluns Jordi Pujol era entrevistat al programa Àgora de TV3 i afegia més llenya al foc sobre la corrupció a la política i el finançament dels partits. Recomanava sense pudor que, en aquest assumpte, és millor no estirar de la manta. Una reflexió feta en plena disbauxa post-saqueig del Palau de la Música que ha estat aprofitat pel PSC per carregar fortament contra CDC i Artur Mas, en un intent de rebaixar les expectatives electorals guanyadores que dibuixen les enquestes.

Però l’operació Pretòria endegada pel jutge Garzón ha fet saltar pels aires qualsevol estratègia. Diuen que ‘si no vols pols, no vagis a l’era’, i el PSC s’ha trobat al bell mig de l’era. Aquest dimarts ha caigut un veritable feu del PSC, la Santa Coloma de Manuela de Madre, la Santa Coloma de la majoria absoluta i prepotent. Una prova evident del cercle viciós en què es converteix el poder sense fi. La síndrome del cotxe oficial es converteix en corrupció pura i dura, el poder permanent en les mateixes mans converteix la democràcia en una eina de perversió, en una eina de favors i xantatges.

Tan corruptes són els polítics o responsables d’institucions que abusen del seu poder com tots aquells que per omissió o un mala entesa amistat callen davant mostres evidents de corrupció. Permetre que el responsable del Palau cobrés un sou i prebendes desmesurades és el mateix que permetre que una certa classe política cobri el que mai hagués cobrat en la seva vida, sense dedicar-se a la política. Una manera clara de comprar voluntats i lleialtats cap al corrupte de torn.

La permanència en el poder de les mateixes persones i partits any rere any acaba sent pervers per la mateixa democràcia. El cas de Santa Coloma de Gramenet n’és un exemple clar, tothom ho sospitava però ningú deia res. Aquest ha estat també un comentari recurrent al Palau de la Música, on tots vèiem coses estranyes però ningú va donar la cara per denunciar-ho, i ara hem vist les conseqüències.

La sociovergència ens ha distret i ens segueix distraient de les necessitats reals del nostre país. Durant aquests trenta anys de democràcia sensible el PSC i CiU s’han repartit el poder, s’han repartit el país: uns Catalunya Ràdio, els altres la COM, uns la capital, els altres el Govern, uns la Diputació de Barcelona, els altres la resta de Diputacions, uns el Teatre Nacional, els altres el Lliure, tot per tal de perpetuar-se en el poder, despreocupant-se de la nació.

Parlem del Palau de la Música i de Santa Coloma de Gramanet, però recordem també el cas Filesa o el cas Casinos. Són proves evidents que la permanència en el càrrec és un mal servei a la ciutadania i una bona aportació per a les butxaques d’alguns. Cal reivindicar la política, la política creïble, la política de servei, no tots els polítics són corruptes, no podem caure en el discurs fàcil que tots són iguals. Si perdem aquesta confiança estem matant la mateixa democràcia, la justícia ha d’actuar amb contundència, però sobretot amb eficàcia. Cal separar el gra de la palla, cal separar els polítics dels corruptes.