La unitat independentista
L'independentisme que vol anar més enllà d’Esquerra Republicana viu una efervescència que haurà d'estabilitzar-se si vol traslladar al gruix de la ciutadania que és una opció electoral solvent. La competició entre Solidaritat Independentista de Laporta i el Reagrupament de Carretero per captar-se militants i acusar-se de campanyes d’intoxicació és precisament el que no trasllada confiança als possibles votants sobiranistes que busquen una opció que no sigui la de l’esquerra independentista que històricament ha ocupat Esquerra Republicana.Una munió de sigles, que es desconeix encara quina representativitat poden tenir, reclamen una candidatura unitària a les eleccions al Parlament de la propera tardor per proclamar la independència. Però si la hipotètica candidatura unitària no assolís la majoria absoluta -que és el que té una altíssima possibilitat de succeir atenent a tots els sondejos- què passaria els quatre anys següents de legislatura? Els diputats de la hipotètica plataforma unitària farien com ha fet Ciutadans aquesta legislatura amb la llengua però a l’inrevés? És a dir, plantejar contínuament en mocions i intervencions parlamentàries la mateixa temàtica: independència, independència i independència? I quan es plantegés la problemàtica del cementiri nuclear d’Ascó, la línia de Molt Alta Tensió o el copagament sanitari? Els diputats d’aquesta candidatura destinada només a proclamar la independència no votarien res o cadascú el que volgués? Sense un corpus teòric que sustenti un projecte polític, la nova opció electoral sobiranista que es pretén articular més enllà d’ERC podria acabar caricaturitzada com un independentisme folklòric de molta cridòria, verb gruixut i poc rigor.
És per això que Reagrupament o Solidaritat Catalana poden trobar un espai més enllà de l’esquerra socialdemòcrata que és Esquerra Republicana. Un projecte d’independentisme liberal que tingués uns fonaments sòlids podria seduir part del votant sobiranista que encara opta per CiU.
Carretero ha assegurat en més d’una ocasió que, en cas d’arribar al Parlament, si ha de triar entre Montilla o Artur Mas investirà el candidat de Convergència i Unió. Així doncs encara cobra més sentit l’opció d’articular una formació que pugui condicionar i competir per aquest electorat que, per molts motius, no s’acosta a l’esquerra independentista que avui encarna majoritàriament ERC i en menor mesura representativa la CUP.
A més, la unitat per l’objectiu de proclamar la independència i sotmetre-la a referèndum també pot portar-se a terme a posteriori. És a dir que Reagrupament o Solidaritat Catalana es presentin pel seu compte i Esquerra Republicana segueixi amb el seu full de ruta de nacionalitzar l'esquerra catalana. Si entre tots sumessin els 68 escons l’endemà de les eleccions, no hauria d’haver-hi problema per aplegar els seus diputats per proclamar l’Estat Català. Aquesta seria una fórmula pràctica i, més enllà de la cridòria i els fòrums endogàmics, permetria visualitzar quina capacitat de seducció i representativitat real té cadascuna d’aquestes opcions davant la ciutadania catalana.





