Dilluns, 6 de setembre de 2010 05:00 h

Per la pau, aturar els seus enemics

Catalunya pot estar estar orgullosa. L’experiència de les consultes populars iniciades el 13 de setembre de 2009 a Arenys també ha contribuït a que bona part de l’independentisme basc hagi vist com a exemple tenir present aquest pols democràtic a l’Estat. Catalunya ha estat terra sempre solidària amb Euskadi. I, per primera vegada en molt temps, Euskadi ha mirat Catalunya. La millor mostra, la multitudinària marxa dels carrers de Sant Sebastià en suport del dret de decidir de la ciutadania catalana el mateix dia i hora que més d’un milió de catalans col·lapsaven el centre de Barcelona.

L’Esquerra Abertzale, de bracet amb una formació històrica de trajectòria democràtica impecable com Eusko Alkartasuna (EA) ha fet els deures. L’estat i els seus ressorts de poder han silenciat deliberadament iniciatives de l’esquerra independentista basca com la declaració de Brusel·les de primers de maig. Quatre premis Nobel per la Pau -entre ells ni més ni menys que Nelson Mandela- donaven suport al món de Batasuna en la seva petició formal d’un alto el foc de l’organització i l’obertura d’un procés de diàleg al Govern espanyol que encara manté empresonats bona part dels líders polítics abertzales.

El silenci deliberat sobre una de les parts en conflicte també va estar omnipresent quan les negociacions de Loiola van descarrilar en la darrera treva. L’assignatura dels partits i la societat civil catalana és donar veu també a aquesta part silenciada per assegurar una igualtat de condicions en el nou procés de pau que s’enceta. Si a Euskadi triomfa la pau, Catalunya i el dret de decidir guanyen perquè els que tenen por a consultar la ciutadania es van quedant sense arguments tan recurrents com el de la violència a Euskadi.

El titular d’Interior basc, Rodolfo Ares, ha tingut una primera sortida poc esperançadora. El primer que ha afirmat és que ni la policia basca ni l’espanyola estan en treva. Una provocació dialèctica en tota regla buscant el cos a cos als durs de la banda que poden estar dubtant d’iniciar un procés sincer de pau. I una picada d’ull als sectors més immobilistes i reaccionaris de les forces de seguretat de l’estat. Ares ha seguit el camí del seu homòleg espanyol, Alfredo Pérez Rubalcaba, que durant mesos ha filtrat interessadament als dos principals diaris espanyols suposades diferències entre els presos d’ETA per tal d’amplificar aquestes discrepàncies. Rubalcaba era coneixedor que ETA es trobava des de feia mesos en una treva no revelada per tal de portar a terme el debat sobre la pacificació en el si de l’organització.

La història recent demostra que un procés d’aquestes característiques requereix generositat per sobre de l’estómac. Entre altres perquè aquest va ser el principal ingredient per desbloquejar un conflicte molt més complex que el basc com el nordirlandès.

Per fer possible la pau cal aturar els seus enemics. Els talibans i falcons que hi ha als dos bàndols en conflicte. Alfredo Pérez Rubalcaba haurà de triar si vol tornar a ser el ministre del PSOE dels GAL que ja va ser als anys 80 o passar a la història com l’home que va facilitar la tan anhelada pau a Euskadi. En bona mesura està a les seves mans.