Dimecres, 3 de setembre de 2008 05:00 h

El guió del finançament

Això dels diners, tot plegat, al final s'acaba prenent a broma. Semblava que quan es parlés de l'assumpte que afecta a la butxaca, és a dir, no havent de parlar ni de llengua, ni de cultura, ni de tradició, ni d'independència, ni de cap dels postulats clàssics del catalanisme, semblava que llavors tot el poble es trauria la bena dels ulls i s'adonaria de que això de l'Espanya era tot una farsa, on els catalans, amb el seu fet diferencial no deixaven veure la realitat als altres catalans. Els catalans que els importa poc, molt poc o gens tot això de la llengua, de la cultura, la tradició i la independència. Semblava que quan es parlés de diners, tots aniríem a una contra l'estat opressor que ens fa a tots igual de catalans quan es tracta dels diners, indistintament del nostre credo.

Però sembla que les coses no estan anant en aquesta direcció. El debat, com tants d'altres, no genera la mala òstia que molts esperàvem. És ben cert que hi ha gent que ara se sent molesta, que abans no s'hi havia sentit mai. És cert que en alguna barberia o en algun bar se senten alguns que fa uns dies cridaven 'a por ellos', que ara comenten que això del finançament no està bé. Que no és just. Que és desigual. Tal i com fa anys que criden i proclamen gran part dels polítics catalanistes des de fa anys.

Però l'obra consta de diferents actes, on cada escena està ensajada a la perfecció. Seria absurd arribar-se a creure o a imaginar que el PSC estaria disposat a perdre cap dels vots que el permeten governar a Madrid. Però també és evident que ells ja sabien que aquest debat podria provocar certs dilemes entre alguns dels seus votants. Per això ha calgut escenificar una mica. Repartir comentaris cap a un cantó i cap a l'altre. Sempre evitant que cap altre socialista s'atrevís a rectificar les declaracions d'algú altre. L'objectiu és que tots hi diguin la seva, i així cadascú s'acollirà a la declaració que millor li sembli. A can socialista hi ha lloc per tots.

Després bé el final, que segurament és la part més previsible de totes. Després de l'inexorable ajuda de l'estadista Saura (de qui encara no sabem què coi li van oferir a canvi d'aquell 'coitus interruptus' amb De la Vega), els socialistes faran veure que negocien juntament amb les altres forces catalanes, i finalment pactaran (bé, si és que no està ja pactat) un augment irrisori pel finançament català, que vendran per terra, mar i aire com al major pacte de tota la història i s'emportaran la glòria. Llavors segurament Convergència dirà que ja li va bé, sempre i quan pugui sortir a la foto dels guanyadors, i Esquerra dirà que tot plegat és una farsa i que hi està en contra, però haurà d'assumir-ho igualment.

No és res nou, ja va passar fil per randa amb l'Estatut de la mateixa manera que està passant ara. D'unitat, poca. De partidisme, molt. Mentrestant, Zapatero ja ha declarat que aquesta negociació posarà fi al traspàs autonòmic fins la fi dels temps. Cornuts i pagar el beure. Amén!