Divendres, 5 de setembre de 2008 05:00 h

TV3: veritats contra mentides

Des de fa uns anys, més concretament des que Catalunya té un govern catalanista i d’esquerres, s’ha parlat i escrit molt des d’alguns sectors sobre el suposat procés de desnacionalització que està patint el país. És una variant més del discurs del pessimisme crònic que alguns intenten fer quallar en la societat catalana i que, en bona mesura, estan aconseguint. I errors se n’han comès i se’n faran però, tan bé estava el país abans de novembre de 2003 i tan poc s’ha avançat nacionalment des que no governa CiU?

La fuga de la seu d’empreses i multinacionals cap a Madrid i la progressiva pèrdua de poder econòmic ve de lluny. En el terreny de les infrastructures s’ha avançat poc i tenim un país de peatge, és cert. Per contra, Lleida, Tarragona i Barcelona estan unides per l’alta velocitat ferroviària. L’Eix del Llobregat d’estrena. I es pot anar de Barcelona a Lleida per autovia sense passar pel via crucis de la Panadella. I si parlem de qüestions a primera vista més simbòliques, dos exemples: Catalunya té més ambaixades que mai arreu del món i una quinzena de seleccions esportives competeixen internacionalment de manera oficial.

Que el país no està on li pertocaria per l’esforç fiscal que fan els seus ciutadans? Obvi. Que no som un país de primera ni una nació capdavantera a Europa? Evident. Precisament per això ara ja existeix una majoria social ha comprès allò que alguns predicaven en el desert no fa tants anys com la denúncia que el dèficit fiscal ens impedeix anar endavant.

Més enllà del llast de la dependència amb Espanya, el que tampoc és just i és un gran obstacle per recuperar aquella autoestima tan necessària per remuntar el vol és el discurs del pessimisme crònic. Amb la televisió pública de Catalunya aquesta crítica de l’està tot fatal s’ha vingut produint amb intencionalitat i constància.

Primer es va entrar en el debat sobre la pèrdua d’audiència de TV3 quan sempre s’havia dit que en una televisió pública ha de primar la qualitat per sobre dels índexs de telespectadors i de fer bones produccions enlloc de la telebrossa que pot donar rèdits a curt termini per apujar les audiències. Per contra, no es diu que en els darrers anys ha irromput amb força no només la TDT sinó la televisió per cable o la que va vinculada amb l’ADSL de manera que l’oferta de canals ha augmentat de manera exponencial. Una llar catalana tenia l’any 2000 dos canals públics estatals, dos de catalans, tres privades espanyoles (una de pagament) més alguna local. Ara acostuma a tenir accés a una mitjana de més de 20 canals per escollir. I els indicadors demostren que és el públic tradicional de TV3 -i no el del TeleCinco o Antena3- el qui és més propens a mirar canals temàtics perquè la composa una audiència que valora cert tipus de programes de qualitat que no són tan freqüents en la televisió generalista. La fórmula és fàcil, a més competència directa, menys pastís d'audiència.

A més, TV3 porta anys patint l’agressivitat de les cadenes privades estatals pels drets del futbol, disposades a pagar autèntiques fortunes als clubs per obtenir els seus drets televisius. I les del futbol és ben sabut que són unes retransmissions que fan pujar com l’escuma els indicadors d’audiència. Precisament per això són tan preuades.

Però el discurs de l’està tot fatal, a més, s'afanya a amagar els èxits. No es parla que TV3 ha fet programes com 'Caçadors de paraules' o 'Bocamoll' o ha donat continuïtat a d’altres com 'Afers Exteriors'. O que el conductor del programa central de la tarda ha estat els darrers anys un sobiranista declarat i desacomplexat com Albert Om enfront la Julia Otero d’altres èpoques, una estrella televisiva la qual el seu grau de professionalitat és directament proporcional a les seves simpaties pel PSOE. Quatre exemples clars, per citar-ne alguns, gens sospitosos de tendir a la tan anomenada desnacionalització.

I els ‘problemes’ als informatius per l’espanyolització de la terminologia que s’hi utilitza o sobre el marc de referència geogràfic de les notícies no són nous. O és que, per exemple, un dels exponents d’aquesta estatalització conceptual de TV3 com Carles Francino el va fitxar una direcció de la televisió pública de Catalunya proposada per l'actual o el darrer govern?

Ni la Catalunya optimista perquè sí, ni la Catalunya prozac del pessimisme crònic. Els problemes i les mancances hi són però els exàmens s'han de fer a final de cicle. I l’està tot fatal no és precisament la millor recepta per ajudar a aprovar el curs i seguir avançant. L’està tot fatal, la crítica destructiva i el pessimisme crònic són una irresponsabilitat encara més gran si qui les porta a terme s'omple la boca parlant de construcció nacional. Perquè són precisament aquests els primers que contribueixen al desprestigi intencionat d’una de les poques institucions i estructures edificades amb sentit d’Estat com és la Corporació de Mitjans Àudiovisuals amb TV3 al capdavant.

Crítica constructiva i saludable, sempre. Difamacions intencionades que fan mal a Catalunya, no gràcies.