Dilluns, 8 de setembre de 2008 05:00 h

L'exemple d'Spanair

Aquest proper Onze de setembre, Diada nacional de Catalunya, ha estat la data escollida per oficiar els funerals denominats d’Estat per les 154 víctimes de l’accident aeri de Barajas. Després de pasar página a la part més trágica del succés, les víctimes i els seus familiars, i continuar amb la investigació a fons per determinar-ne les causes, caldria que s’avalués allò que s’ha dit per part dels responsables polítics al voltant de la crisi.

Durant aquestes setmanes després del 20 d’agost s’ha culpabilitzat i especulat contra la companyia propietària de l'avió en un linxament sense precedents. Des d'un primer moment es va dir que Spanair estava dificultant les tasques a les autoritats quan és lògic que la direcció de l'aerolínia quedés desbordada en les primeres hores després de l'accident ja que quan succeeix una tragèdia d’aquesta magnitud i la qual no és un fet que passi cada dia, és normal que no s’hi estigui acostumat a reaccionar. Després va ser el President de Canàries, Paulino Rivero, qui va sortir a dir públicament que Zapatero estava molt dolgut pel comportament d’Spanair. Des de quan un president d’un territori com Canàries ha de sortir a fer de portaveu del President del Govern espanyol i explicar què pensa aquest?

Però l’ofensiva va venir acompanyada per una especial intensitat de El País i la Cadena Ser, els dos mitjans de comunicació del grup Prisa afins al sector felipista (Magdalena Álvarez, Solbes i Rubalcaba) del Govern espanyol. De fet, va ser la Ministra espanyola de Foment qui va acusar Spanair d’haver especulat amb un canvi de l’avió sinistrat i va filtrar a l’emissora de ràdio citada una conversa que vindria a corroborar aquesta ‘acusació’ quan en realitat els experts en la matèria van assegurar que es tractava d’un procediment estàndard que és a la guia general d’actuació quan sorgeixen problemes tècnics en una aeronau.

Sigui com sigui, resulta com a mínim sospitós que hagin estat alguns representants públics del Govern espanyol els qui ataquessin amb més duresa Spanair que no pas les organitzacions de consumidors o fins i tot en algun moment els propis familiars de les víctimes.

Spanair és una gran companyia d’aviació de l’Estat que no té la seu a Madrid sinó a les Balears. Spanair va intentar al seu moment donar guerra a la totpoderosa Iberia per les adjudicacions de la futura T-Sud de El Prat. Spanair va entrar en converses la passada primavera -que no van acabar de fructificar- amb un grup d’empresaris catalans per constituir una línia d’aviació de capital català. Iberia, la companyia que va ser pública fins a primers del 2000, va intentar comprar Spanair a començaments d’any per eliminar el major competidor en vols interns a l’Estat i, en no aconseguir-ho, els seus dirigents van dir de tot contra la companyia amb seu a Palma. Per no parlar de l’estreta relació personal que manté Magdalena Álvarez amb la família Hidalgo -propietària d’Air Europa- l’altra competidora a qui Spanair fa nosa.

I quin interès té tot això, pot preguntar-se algun lector. Són fets que ens tornen a demostrar que quan Espanya se la juga, hi va a totes i sense escrúpols. Que pot fer coincidir -casualment- un fet tan impactant com un enterrament de 154 persones amb la Diada Nacional de Catalunya amb totes les conseqüències i contrastos informatius que pot suposar. Ja podem esperar-nos l’argument aquell de ‘los catalanes reclamando dinero y la independencia mientras familiares y autoridades dan su último adiós a las víctimas de Barajas’. I que Espanya pot intentar enfonsar una companyia privada d’aviació si li fa nosa. El linxament contra Spanair és un avís per a navegants de la duresa i la guerra que donarà AENA i Magdalena Álvarez en la negociació de la descentralització de la gestió dels aeroports catalans.

És per això que aquesta setmana de la Diada Nacional ha de servir per enfortir la unitat civil i política del catalanisme. Al carrer de manera multitudinària per fer créixer la consciència que només amb un estat propi anirem endavant. I, mentre haguem de seguir gestionant aquesta minsa autonomia, que els nostres representants polítics exigeixin a Espanya allò que ens pertoca per llei, per una llei espanyola com és l’Estatut d’autonomia. Aquesta és l’única recepta que ens pot portar a l’èxit.