Mitjans de comunicació nacionals

! ! !

( 9 vots )

 Processant ...

Dia que passa, dia que resulta més evident la necessitat de comptar amb mitjans de comunicació nacionals. És a dir, mitjans escrits que responguin a una lògica de país, que el capital que els sustenti sigui català i que els periodistes que hi treballin actuïn i escriguin amb tota normalitat tenint com a marc nacional els Països Catalans. Mitjans progressistes que cerquin complicitats i esperonin tots aquells sectors polítics i socials que tinguin com a únic referent de país el que s’estén de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar.

Avui, els diaris que més venen són editats a Barcelona però són d’estricta obediència espanyola. El Grup Zeta és de capital espanyol i El Periódico actua com a butlletí oficial del PSC. Pel que fa a La Vanguardia, es tracta d’un mitjà espanyol i espanyolista, de vocació dretana i monàrquica. Aquest és avui el principal puntal de CiU i el màxim avalador de la sociovergència, com ja ho va ser durant el procés de tramitació de l’Estatut. La Vanguardia va ser el un dels rotatius més identificats amb el Pacte Mas-Zapatero i més virulent, com és habitual, contra les posicions de l’esquerra independentista. Per al rotatiu del Grup Godó només hi ha un objectiu i un horitzó a fer realitat: foragitar l’esquerra independentista de les institucions.

Tampoc no es pot esperar massa de diaris com l’AVUI, malgrat el seu sí és un imaginari nacional català, però de recorregut limitat quan els seus accionistes són el grup Planeta (La Razón) i el Comte de Godó (La Vanguardia) més un 20% del capital en mans públiques i que té com a representació el Conseller Antoni Castells, partidari també d’una sociovergència amb matisos. Sempre ens quedarà El Punt es podrà pensar quan sembla haver oblidat la seva etapa de connivència amb l’alcalde Joaquim Nadal, ara Conseller Nadal.

Sovint sembla que aquest país no disposa de dirigents polítics amb suficient coratge i compromís nacional. Però el problema no és d’una classe política acomodada, que també ho pot ser, sinó d’una societat estigmatitzada, d’una patronal i d’uns sindicats servils i espanyolistes, d’una intel•lectualitat orgànica (amb lloables excepcions) i d’uns mitjans de comunicació que no tenen més país que Espanya i que analitzen la realitat i ens n’informen a través d’aquest prisma.