Dimecres, 11.3.2009. 05:00 h

Najat El Hachmi Escriptora

'No crec que la solució a la xenofòbia (...) sigui una festa de la diversitat on tothom tasta plats de fora i després ni se saluda amb el company de feina marroquí'

La trobem asseguda en una sala de la Fonda Europa de Granollers llegint articles de crítica literària. Una de les primeres frases que ens diu la Najat El Hachmi (Nador, Marroc, 1979) ens queda gravada: "a les literatures occidentals, Mercè Rodoreda és una figura capdavantera sense precedents que s'avança al seu temps, se salta el feminisme per reivindicar-se com a escriptora i punt".

La Najat, d'origen amazig, va estudiar filologia àrab a la Universitat de Barcelona i malgrat la seva joventut s'ha convertit en una escriptora reconeguda. Entre les seves obres cal destacar 'Jo també sóc catalana' (Columna, 2004), en la qual reflexiona sobre la identitat d'una dona jove, mare i catalana d'origen marroquí i 'L'últim patriarca' (Editorial Planeta, 2008), llibre guanyador del Premi Ramon Llull de l'any 2008.

Ha col·laborat en mitjans de comunicació com el programa l'Oracle de Xavier Graset a Catalunya Ràdio o el diari comarcal el 9 nou d'Osona. Actualment, és articulista del Periódico de Catalunya.

La Najat forma part d'una generació de catalans i catalanes que han conviscut en la diversitat i que entenen la societat i el país des d'aquesta premissa. De paraula i idees combatents, defensa que la integració dels immigrants demana que siguem capaços de canviar els punts de vista i les desconfiances que ens separen. Com diu ella mateixa, no hi ha 'uns' i 'altres', hi ha un 'tots'. En definitiva, construir una Catalunya cohesionada i diversa és possible.


Si nosaltres ja patim una certa esquizofrènia amb la identitat i les llengües, com creu que ho viurà la generació del seu fill, tenint en compte que a l’escola conviuen amb nens i nenes d’arreu del món?

Espero que el meu fill i els seus companys ho visquin amb més normalitat del que ho hem fet nosaltres. Ell està creixent amb companys d’orígens diversos i seria desitjable que, un cop fora del sistema educatiu, segueixi sent així en altres àmbits de la vida.

En una entrevista recent, vostè deia que els catalans ens dediquem massa temps a parlar d’identitat i que podríem dedicar-nos a exercir de catalans, en comptes de queixar-nos del fet que no ens ho deixin ser. 

Sí, cansa molt que estiguem parlant sempre del mateix. Sembla que ens agrada ancorar-nos en el passat, donar les culpes de tot al fet que en un moment donat ens van perseguir, marginar o maltractar. Hi ha moltes coses que no funcionen, sí, però potser malgastem més temps a definir-nos que a ser. No sé com explicar-ho, és com si ens agradés molt la cantarella del 'pobres de nosaltres' i, políticament, és evident que hi ha qui treu la cançoneta per defugir les seves responsabilitats.

A alguns catalans i catalanes els costa entendre que la immigració és un fet estructural i que cal canviar la nostra manera d’entendre el país i el món, i deixar de parlar de ‘nosaltres’ i ‘ells’. Com ho podem canviar això?

No en tinc ni idea. Només sé que a qui li costi assumir aquesta realitat, li costa assumir el món tal com és avui en dia. Potser seria important la visibilització de la immigració més enllà del clixé. Em refereixo als productes culturals i, també, que políticament es deixés de fer servir la immigració per treure'n un benefici electoral.

En aquest tema, la que sembla més perduda és l’esquerra política, que va virant el discurs cap a posicions més conservadores perquè veu que una de les preocupacions de la ciutadania és la gestió de la immigració.

Mentre els immigrants no tinguin dret a vot, la seva veu no serà escoltada. Per això hi ha pocs discursos sobre el tema que s’allunyin de l’estigmatizació. Sempre m’ha sorprès com s’assemblen la dreta i l’esquerra en això.

Què en pensa de les campanyes per fomentar la normalització lingüística entre la nova immigració. Creu que tenen èxit?

Em preocupa que totes les campanyes que es fan últimament s'adrecin a gent de fora. Em preocupa que es relacioni tan directament la situació de la llengua catalana i el perill de la seva desaparició amb la immigració. Ara resulta que els immigrants han de fer la feina que no han volgut fer els mateixos catalans en més de trenta anys de democràcia: normalitzar-la! Em sembla important promoure l’ús de la llengua catalana, però que es facin campanyes promovent-la també a Pedralbes o a les sales de cinema on hi ha un marcat desequilibri entre l’oferta en castellà i català. 

Vostè és partidària de no fixar-se en els models d’integració que es fan servir a Europa; el multiculturalisme a Anglaterra i l'assimilació a França, i defensa el model propi de Catalunya.

Jo crec que aquests últims anys ja se n’ha gestat un, de model: consisteix a preguntar-se, per començar, què hem de fer per construir una societat cohesionada. Així  s’ha anat treballant molt des de les bases, amb ajuntaments, escoles, consells comarcals i associacions vàries. La llàstima seria que amb la crisi deixem de fer aquesta feina i ens sumem a la política estatal de convidar, subtilment, els immigrants a 'tornar' al seu país amb iniciatives com el Pla pel Retorn Voluntari. Estaria bé que se seguís treballant per fomentar la inclusió social, la visibilització dels diferents i el reconeixement del multilingüisme existent a la societat catalana, juntament amb la promoció del català com a llengua comuna.

Desconfia del multiculturalisme perquè diu que és viure d’esquena els uns dels altres.

No crec que la solució a la xenofòbia, el racisme i a les desigualtats socials entre els d’aquí i els de fora sigui solucionable amb una festa de la diversitat on tothom tasta plats de fora i després ni se saluda amb el company de feina marroquí. També em preocupa que les persones siguin essencialitzades: convertides en tòpic i clixés folklòrics, encara que aquests trets essencials els considerem positius. Normalment els considerem positius per exòtics i es pot caure en el perill de no entendre la diversitat inherent a l’espècie humana. Cap persona no representa el país on ha nascut.

En la integració de les persones de cultura islàmica cal tenir en compte les diferències que implica la religió, les diferències culturals com el paper de la dona i aquesta sensació de desconfiança que uns i altres ens tenim. Vostè que ha treballat de mediadora, quines accions creu que cal emprendre per recuperar aquesta confiança?

Em sembla que s’ha fet un embolic: l’islam és una religió. Les diferències culturals són enormes entre els diferents països on hi ha majoria de musulmans, fins i tot dins d’un mateix país hi ha contrastos considerables. No crec que l’element religió sigui conflictiu per la raó que se sol explicar normalment: perquè els musulmans tinguin una forma de pensar massa diferent de la 'nostra'. Crec que la població musulmana el que fa és posar de manifest que la societat catalana i les societats europees en general, encara no han solucionat la relació que tenen amb les religions. Aquí tothom es pensa que som laics i per això no acceptem aquesta gent que ens farà fer unes passes enrere. Però del que es tracta en realitat és de replantejar-nos la nostra identitat com a europeus: el cristianisme i el catolicisme formen part de la identitat catalana? És evident que no som tan laics com ens pensem i que no tenim la religió tan apartada de l’esfera pública com volem creure. Jo crec que hi ha una mena de por al subconscient relacionada amb una invasió gens subtil dels musulmans. Tenim la sensació que aquests ens acabaríem convertint a tots a una religió que veiem fosca i desconeguda. Preferim pensar que la lluita ha de ser contra els capellans que ja coneixem de tota la vida, o contra la Cope, no pas contra uns barbuts que relacionem amb el terrorisme internacional.