Dimecres, 25.3.2009. 05:00 h

Tomàs Sayes Estudiant de la UAB

‘Els meus amics em diuen que plegui, però la vaga de fam és indefinida’

Són dos quarts de set del vespre i a la Plaça Cívica de la Universitat Autònoma de Barcelona aparentment tothom fa vida normal. A la mateixa plaça, en una paret, ben gros s’hi pot llegir: ‘vaga de fam indefinida’. Un cop es creua la porta de l’edifici d’estudiants els aires comencen a canviar, trobem un globus vermell on hi diu: ‘27 dies de vaga’. A dins la sala hi ha un matalàs a terra, algunes mantes, un parell d’ordinadors portàtils i dues persones que fan companyia a en Tomàs. El jove del Berguedà estudiant d’informàtica de la UAB, està assegut al matalàs i tapat, tot i el sol que entra per la finestra. Se’l veu dèbil, molt prim i els metges creuen que hi ha possibilitats que sigui ingressat aviat. Justament aquest dimarts a la tarda han recomanat que sigui ingressat el més aviat possible. Ha perdut ja nou quilos i no sembla que hi hagi resposta per part de les autoritats universitàries perquè la vaga s'acabi. Ell assegura que continuarà fins on calgui.

Tomàs, la pregunta és obligada: com estàs?

Home, (riu irònicament) Amb els dies que porto estic cansat, bastant cansat. Fatigat. De fet, des de fa una setmana estic més xafat. Fa uns dies que m’ha vingut un mal de cap que abans no tenia. De totes maneres, crec que en general estic bé, depèn del dia estic millor o pitjor. Estic com el temps, ara que som a la primavera.

T’imaginaves que aguantaries un mes sencer sense menjar?

La veritat és que no. Les meves expectatives no arribaven tan lluny. De fet, clar, penso amb altra gent que ha fet vagues de fam i com de lluny van arribar. També, com estaven de preparades, com ho havien tingut tot molt ben calculat i estudiat. És clar que les circumstàncies són diferents.

I com vas prendre la decisió de fer vaga de fam? Ho vas pensar molt o vas dir ‘som-hi!’

No, no, és clar que ens ho hem preparat. Hi vam donar moltes voltes. Primer hi va haver una preparació tècnica i informativa, mirant cassos anteriors de vagues de fam, dossiers, com portar-ho a terme i després una preparació més pràctica: reduir el nombre de menjar, quins líquids i què podria prendre i què no. El que sí és cert és que hi ha gent que té més o menys mitjans per fer una protesta com aquesta, per això les circumstàncies, deia, són diferents. La decisió, però, no la vaig prendre jo sol. La vam prendre el nucli de la UAB del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC). La data que vam fixar per iniciar la vaga ja ens va donar prou temps per preparar-nos.

Fins on penses arribar?

Només tinc una cosa clara: la vagada de fam és indefinida. De moment no hi ha límit mentre la política de les institucions segueixi igual: ‘silenci absolut’. Ningú no ha volgut parlar amb nosaltres en cap moment i ens continuen fent boicot a la vaga de fam, ja sigui informatiu o de qualsevol tipus.

La teva salut comença a perillar i alguns metges diuen que potser se t’haurà d’hospitalitzar. Ets conscient que t’hi estàs jugant la vida?

Jo seguiré fins on pugui. Això ha estat una decisió que jo he pres personalment. Jo sóc qui té la última paraula de tot plegat. També valorem amb el SEPC si tot el que estem fent val la pena i s’ha de seguir lluitant. Està clar que quan jo vulgui parar es pararà i si el SEPC considera que haig de deixar-ho ho deixaré. No seguiré jo sol com si fos un il·luminat. Però de moment seguiré endavant.

Parlaves del boicot de la UAB. Creus que està tenint prou ressò la teva protesta?

Bé, jo crec que vista la censura i el silenci que hem tingut per part de les institucions a les quals estem dirigint-nos, podem estar contents. És a dir que, malgrat totes les dificultats i les complicacions, ha acabat sortint, com per exemple a TV3. Sobretot gràcies a la pressió dels mitjans petits, la premsa digital i local. Poc a poc han anat caient els grans. Però és que era lògic, no podien no informar de com un estudiant està posant en perill la seva vida només per demanar diàleg. A més, quan portes prop de 30 dies sense menjar és un fet que costa molt que es passi per alt.

Què en pensen els teus pares i la teva família, et donen suport?

La meva família en tot moment m’ha donat suport. De fet, dels entorns més propers, tothom m’ha donat suport de manera incondicional. Des del SEPC també. Això sí, els meus amics i companys, tot i donar-me suport, m’han demanat que ho deixi, que plegui. Que ja he fet prou i que la meva acció ja ha estat un èxit. Que realment la lluita ja ha avançat considerablement i que la vaga de fam ha servit de molt. M’ho diuen perquè sé que pateixen per mi. Però jo els contesto que la vaga és indefinida.

Amb els meus pares és dur. Sé perfectament que no ho estan passant gens bé i que estan molt preocupats i pendents de mi. Pateixen per mi. Els haig d’agrair profundament que em donin suport sense condicions, sobretot per haver respectat la meva decisió.

I tu, pateixes per la teva integritat física? Tens por?

Jo, mentalment, intento no pensar-hi. Ara per ara no m’ho he plantejat i tampoc és una cosa que em tregui la son. Entenc que no s’ha d’arribar a aquest extrem però jo hi estic disposat. Fins al final. Seria la plasmació de l’absurd: com pot ser que un estudiant arribi a fer-se tant de mal mitjançant una protesta pacífica per intentar aconseguir que les institucions d’un país democràtic seguin al voltant d’una taula a parlar? Jo lluito per això, pel diàleg i seguiré. Si ha de passar alguna cosa, passarà.

Què li diries a un estudiant que està empipat per tot el què està passant? Pel desallotjament de la UB, l'actuació dels Mossos, els expedients a la UAB, la aplicació del pla Bolonya...?

Jo no sóc ningú per dir res a ningú. Jo només protesto fent una vaga de fam. No m’haig de convertir en un líder, en un ideòleg. El que digui jo no ha d’anar a missa. Estic aquí perquè hi ha molta gent al darrera. La meva acció és una més de tot el que s’està fent ja sigui des dels diferents sindicats com els mateixos estudiants, que es manifesten o fan vaga.

Com és el teu dia a dia?

Doncs la veritat és que no faig gaires coses. Més que res perquè em sento dèbil i tinc poques forces. Al principi feia més activitats. Aprofitava per fer feina de la universitat, feina penjada, ara sort que tinc gent per aquí que m’entreté. El metge també em va recomanar que fes anar el cap, jugar a cartes, parlar. He sortit alguna vegada a passejar, però poc més. Cada dia m’aixeco a quarts de deu i em prenc unes quantes variables: el pes, la pressió, les constants vitals i anem fent un seguiment. Després cada dia també ve un metge a fer-me un reconeixement per si tot va bé. La resta d’estones les omplim com podem.

Creus que serà molt complicat tornar a la teva vida normal?

Home, a nivell universitari sí. Tornar-me a enganxar al curs serà complicat. La resta de coses, família, amics... he mantingut un contacte amb les amistats. Sí que serà una mica xoc tornar al meu poble. Però bé, no estic preocupat.

Començava amb una pregunta obligada i n’acabo amb una altra: no tens gens de gana?

Els moments de molta gana i de passar-ho malament per voler menjar van ser els 3 primers dies. Avui dia de gana ja no en tinc. Suposo que el meu cos s’ha acostumat a no ingerir res. Ara les ganes que tinc no són gastronòmiques, sinó d’aconseguir que hi hagi el diàleg que reclamem.