Dimecres, 3.6.2009. 05:00 h

Oriol Junqueras candidat d'ERC a les eleccions europees

'Europa debat la seva ampliació portes enfora. El que ens interessa és l'ampliació interior'

Oriol Junqueras es presenta com a candidat independent a les llistes d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Junqueras és llicenciat en Història Moderna i Contemporània i doctor en Història del Pensament Econòmic per la UAB. És professor associat al departament d'història moderna i contemporània de la UAB. Ha col·laborat en diferents mitjans de comunicació, com ara en els programes 'En Guàrdia' i 'El nas de Cleòpatra' de Catalunya Ràdio, al 'Minoria absoluta' i 'Tu Diràs' de RAC 1 i en el programa 'El favorit' de TV3. També és autor de diversos llibres i va ser un dels promotors de la plataforma Sobirania i Progrés. Abans de ser candidat d'ERC a les europees ha estat director del directe!cat. En l'entrevista ens explica què hi va a defensar a Europa on vol obrir el debat de l''ampliació interior' de la UE.

Quin paper creu que ha de tenir Catalunya a Europa, està prou representada i defensada per l'Estat espanyol?

De cap manera. Europa té una visió esbiaixada. Perquè la informació que reben és sobretot la de l’Estat i la dels mitjans de comunicació espanyols. També cal fer saber a Europa la discriminació fiscal que ens imposa l’Estat espanyol en la mesura que contribuïm al pressupost europeu com si fóssim una regió europea de 180 sobre 100 en renda, i resulta que rebem fons estructurals i de cohesió inferiors al que som a la UE, una regió de 122 sobre 100. Per entendre la magnitud de la tragèdia podem dir que el pla Obama costa a cada nord-americà 2.339 euros. El dèficit fiscal anual amb l’Estat de cada català és de 3.000 euros. És a dir que cada any, els catalans financem un pla Obama a l’Estat espanyol, del qual a nosaltres no ens en toca ni una trista engruna.

Alguns candidats han demanat no fer campanya en 'clau catalana' o no centrar la campanya en aquestes qüestions, què en pensa?

És que no sé què volen dir exactament. En el referèndum de la Constitució Europea, tant EA, com Aralar, el BNG i Esquerra van fer campanya contra una Constitució Europea que reforçava el paper dels estats en detriment de les nacions. De fet, inicialment destacats dirigents de CiU, per exemple, apostaven públicament pel 'No' precisament per la falta de reconeixement de la llengua, la cultura i la nació catalanes. Però finalment CiU, a l’igual que el PNB i Coalición Canaria, van votar a favor de la Constitució Europea. El que vull dir és que per aquells que tenen un estat que els representa els deu semblar sobrer actuar com a catalans en el concert europeu. Però com que els catalans no hi estem representats doncs òbviament que hem de fer saber qui som. Només faltaria. I això, una vegada més, reforça la importància de ser estat. Com a la taula d’en Bernat, a Europa si no ets estat no hi ets comptat.

En aquesta campanya ha reiterat en moltes ocasions que l'objectiu és aconseguir un estat propi, creu realment en la independència com un projecte real, a mig termini, més enllà de ser un ideal polític? Creu que Europa hi seria favorable?

I tant que hi crec. I precisament en això estem treballant, en incidir en un debat que queda soterrat. Europea debat constantment la seva ampliació. Però sempre mira portes enfora. Per tant, el debat a potenciar i el que ens interessa, és el de l’ampliació interior. I fent-ho cercant complicitats i aliances. Però sobretot demostrant determinació per voler ser.
 
Per què creu que la ciutadania se sent allunyada de la Unió Europea?

Doncs perquè no és democràtica de debò. Els estats es neguen a renunciar a les seves competències més importants i resulta que, a l’hora de la veritat, per exemple en un període de crisi com l’actual, els instruments per combatre la crisi segueixen en mans dels estats. Europa no és un projecte prou sòlid encara i això es nota. Però Europa és un àmbit institucional adequat per afrontar multitud de reptes. És un àmbit de decisió a l’alça. I és que a Europa s’hi decideixen qüestions tan determinants com el nostre àmbit de relacions laborals, el model comercial, el sistema d’estudis universitaris, les quotes de producció agrària i de captures pesqueres, la directiva marc de l’aigua... I, fins i tot, la manera en què podem celebrar o no les nostres festes al carrer.

A banda de l’abstenció, un dels grans protagonistes de les europees, serà el bipartidisme com hem pogut veure en els pronòstics de les diferents enquestes que s’han publicat, com pensa contrarestar aquesta ‘crida’ dels socialistes al vot útil?

L’Estat espanyol sempre juga contra nosaltres. Per això són l’únic gran estat de la Unió que és una circumscripció única. Contra això estem avesats a jugar. Però recordo que tenim una coalició més sòlida que mai. Segons les enquestes d’intenció de vot no aspirem a tenir representació sinó que ens disputem un segon eurodiputat amb el PSOE o el PP i això malgrat que el cost de cada eurodiputat, en termes de nombre de vots, s’ha encarit.

Com valora la incorporació de candidats independents, com vostè i Ramon Tremosa, en aquesta campanya, demostra descrèdit per part dels partits?

Ens trobem en un moment de certa impotència. Hi ha un desànim que es palpa en determinats sectors i que també hi ha qui irresponsablement està fomentant. No pots guanyar cap batalla si l’afrontes amb moral de derrotat. Per guanyar cal entusiasme. Minar la moral de l’adversari ha estat sempre una estratègia per guanyar i, aquí, sembla que de vegades ens ho fem nosaltres mateixos. En definitiva, em presento per Esquerra a Europa perquè és l’única eina útil que té Catalunya per anar més enllà i perquè vull sumar.

En la configuració de la coalició electoral hi ha hagut desencontres amb el PSM, que n’ha quedat fora, i amb EA, pel paper preeminent d’Aralar, creu que les relacions d’ERC amb aquests partits n’han sortit perjudicades? Creu que es podria haver evitat aquesta situació?

A això em referia. La veritat és que l’Europa dels Pobles-Verds és la coalició més potent que hem tingut mai des dels Països Catalans en un unes eleccions europees. Mai amb anterioritat havíem coincidit les esquerres nacionals dels Països Catalans, Galícia i Euskal Herria, amb l’excepció, en aquest darrer cas, dels qui han estat il·legalitzats a través de la funesta Llei de partits (votada per CiU) amb els resultats que tots coneixem. I és obvi que el Bloc Nacionalista Gallec (BNG), en optar per anar amb Esquerra enlloc de CiU i el PNB (més els regionalistes de Coalición Canaria), ha fet un pas que situa clarament l’oferta en uns termes més realistes: un centredreta a mig camí entre el sobiranisme i el regionalisme, i una esquerra nacional de caràcter nítidament sobiranista.

Pel que fa al PSM entenc la posició de la gent d’Esquerra a les Illes i de l’Entesa per Mallorca. No volen que això de les europees sigui una aliança puntual per sortir del pas, el que demanen és compromís. Perquè més enllà d’aquestes eleccions europees importa definir l’espai de l’esquerra nacional a les Illes i enfortir-lo. En qualsevol cas, el PSM s’ha adherit a la coalició. Pel que fa a EA, doncs torno a parlar en positiu. Ara tenim que Aralar també ve amb nosaltres i això és importantíssim. Però òbviament el paper preeminent l’ha de tenir aquell que demostra una major fortalesa electoral. Així és en totes les coalicions.

En la campanya ha afirmat diverses vegades que li hauria agradat una candidatura conjunta amb CiU, i també hem vist com ha presentat propostes com la de la iniciativa europea pel català o la limitació de l’espoli fiscal a la UE que ha formulat amb la intenció que els altres candidats s’hi sumin, té previst impulsar algun tipus de coordinació estable a Brussel•les (del tipus establir reunions periòdiques, mesa de coordinació...) entre els eurodiputats catalans que surtin escollits el 7 de juny?

No només m’hauria agradat a mi. És que aquesta va ser una proposta defensada per Esquerra que, per cert, no només anava adreçada a CiU sinó a tothom qui volgués sumar. Pel que fa a la coordinació, tanta com sigui possible però sempre per defensar propostes concretes que facin visibles els Països Catalans. I això òbviament limita l’univers perquè tots sabem que hi ha eurodiputats catalans que no tenen cap interès, més aviat el contrari, a defensar els interessos dels Països Catalans. I, en canvi, podem trobar aliances en aquests temes, amb els escocesos o els gal·lesos.