Quico Homs Secretari executiu de Projectes, Estudis i Programes de CDC
'Els sobiranistes saben que triarem entre un Montilla que s'oposa a la llibertat de Catalunya i un Mas que com a mínim m'admetran que hi és ambigu'
Vostè va protagonitzar a Taradell un dels pocs actes unitaris amb ERC durant la campanya del 13-D. Va ser una flor d’estiu o una llavor de futur, com digué allí mateix?És evident que va ser una llavor, que hem de procurar que germini.
Interessa a les dues parts?
No ho deia tant en aquest sentit, sinó pel que allí es plantejava: l’exercici del dret a decidir. La resta, ja veurem com van les coses en els propers mesos. Un dia, des de la política haurem de ser conseqüents amb el dret a decidir. La germinació d’aquella llavor aniria en aquest sentit. La discussió en el món del catalanisme, fins ara, era sobre qui tenia valor de dir les coses: uns es proclamaven independentistes, d’altres no... Ara entrem a una altra fase: no el de dir les coses, sinó fer-les. L’experiència ens ha demostrat que pots dir-te independentista i fer Montilla president. Hem de passar a la fase de fer coses. El 13-D se’n van fer moltes, de coses, amb un caràcter no estrictament formal, i ara haurem de començar a fer-ne més si realment volem esquivar aquesta paret tant feixuga que ens col·loca l’Estat espanyol per continuar executant les coses que ens proposem.
En molts municipis, les consultes han servit per a trencar el gel entre grups locals de CiU i ERC?
En alguns municipis, sí; en d’altres, mai no hi ha hagut gel... És difícil trobar un convergent que estigui content amb la decisió que ERC va prendre el 2003, i particularment el 2006. Però també és difícil trobar un convergent que tingui odi cap a Esquerra, que se’n vulgui venjar. Això em tranquil·litza.
Casos com les diputacions de Girona, Lleida i Tarragona, on es va parlar de pactes ERC també es va acabar decantant pel PSC, no van doldre especialment?
Per part de Convergència, no hi ha esperit de revenja. La suma d’esforços és possible en els propers anys. Ara bé, també és evident que dos no s’entenen si un no vol. L’important seria: junts per fer què? Aquí sí que hi ha un camp per córrer. Ara ja ho hem provat tot, ja ens hem equivocat tots. Hem de procurar, si més no, cometre errors diferents, no els mateixos. És en aquest sentit que anava la metàfora de la llavor i com hauria de germinar.
L’estratègia de CiU post-sentència contrària a l’Estatut és demanar el concert econòmic. No és insistir en una via, la de la negociació tema per tema, que CiU mateix denuncia dóna pocs rèdits al país?
No sé si seria un nou error. Sí que sé que Catalunya no ha plantejat mai el concert econòmic i també sé que el concert econòmic suscita molt més consens que la independència. El tripartit diu que lliura una batalla per tenir un cert control de l’aeroport del Prat. Però si continuem deixant que el PSC voti impunement contra l’aeroport del Prat a Madrid, aquí devem fer trampa com a país. Els 25 diputats del PSC i els 8 del PP no estan al servei d’un aeroport en mans de Catalunya. És clar que és difícil avançar, si et votes en contra. I si, a sobre, des del catalanisme es dóna cobertura al PSC perquè vagi fent aquestes contradiccions... ERC, que és tant exigent en tantes coses, no ho és amb els seus socis. Tot plegat evidencia que tenim un problema que és més nostre, de la política catalana, que de res més.
De cara a les eleccions de la tardor, quan Mas parla del dret a decidir en àmbits concrets, parla del Prat, el finançament...
No hi ha cap més límit que el que ens donem a nosaltres mateixos. L’únic límit és la democràcia, no la Constitució. És un canvi de discurs de CiU en el pla de l’autogovern. S’ha vist que el topall de la Constitució és utilitzat partidàriament per les forces polítiques espanyoles: diuen que és constitucional allò que els convé. Al segle XXI, no hi ha qui pari a una democràcia que s’expressi com correspon. Si els catalans ens plantem un dia de debò -no com fins ara, que ha estat de cara la galeria-, per exemple per l’aeroport del Prat, és una qüestió que dura unes hores. Si al president del govern espanyol li va l’aprovació dels pressupostos, l’aeroport salta.
Però tornem als 25 diputats del PSC.
Que els ha votat el poble de Catalunya. Alguns volen proclamar la independència la setmana que ve, però és que a les últimes eleccions, el poble de Catalunya va donar 25 diputats al PSC i 8 al PP, justament els dos partits que no van anar a la manifestació pel dret de decidir en infraestructures, l’1 de desembre. De 47 diputats, 33 són de partits que no van anar a aquella manifestació on ens semblava que hi era tot el país. I volem proclamar la independència la setmana vinent? Doncs bé, comencem per coses que generin un ampli consens. Després se’n riuen del dret a decidir sobre l’aeroport, però és que de moment ni ens n’hem sortit.
El PSC es presenta a les eleccions com el partit de l’Estatut i de les Olimpíades del 2022. Com mirarà de contrarrestar-ho CiU?
D’entrada, fent el que ja venim fent. Denunciant si es compleix o no l’Estatut, portant lleis al Consell Consultiu, que tot sovint posa de manifest que no es compleix l’Estatut. D’evidències que no es compleix l’Estatut, n’hi ha: dependència, FROB... L’altra cosa és que CiU no té la capacitat de propaganda del PSC. I quant al conill del 2022, em sembla que és molt evident que Hereu no ha fet l’anunci pensant en el Pirineu, sinó en la seva carrera política. Per tant, penso que els comentaris els ha de fer en Xavier Trias i el nucli de CiU a Barcelona.
Felip Puig va posar sobre la taula el 13-D el referèndum nacional vinculant: 'Algun dia s'ha de poder plantejar arreu i potser amb caràcter vinculant, si Catalunya opta per ser un país normal a Europa i al món', digué. S’hi suma?
És clar que algun dia ho haurem de fer, però d’aquí a llavors hem de cremar moltes etapes. Perquè, si no, ens fem trampes al solitari. És una contradicció dir que en un futur inconcret farem no-sé-què sense fer, a data d’avui, allò que tenim a l’abast.
Parlen de fer una campanya en positiu.
El que plantejarem en els propers mesos no seran només propostes per guanyar unes eleccions, sinó per després tirar endavant un país. En aquests set anys, el que s’ha posat de manifest és que és més senzill arribar al poder que exercir-lo. Fins i tot un senyor com José Montilla Aguilera veu que costa molt exercir de president. Si no acabes de tenir un projecte, se’t veu el llautó. L’objectiu no és arribar, és una de les coses que hem après a l’oposició. El 2003, el nostre objectiu era el Govern. Ara no, ara és poder governar. Aparentment pot ser el mateix, però és bastant diferent.
Per això Artur Mas parlava d'aconseguir una majoria suficient?
Hem de superar aquests deu anys d’un empat que no permet governar a ningú. Fa deu anys que en aquest país no es governa. En aquest país, l’empat no permet governar, perquè qui és al govern està massa pendents de l’oposició i, quan va canviar la truita, tres quarts del mateix. El que li convé a aquest país és que algú mani i prengui decisions, que no estigui fent equilibris tot el dia.
Aquestes reflexions serà presents durant la campanya electoral o bé se centraran més en la crisi i les infraestructures?
Com a responsable del programa electoral, avanço que té tres eixos: la crisi, el dret a decidir i la revalorització de la democràcia. El proper govern que hi hagi, sigui del color que sigui, haurà de fer front a la crisi des de la perspectiva de l’eix social, no només des de l’eix econòmic. Tampoc no es podrà evitar el debat de la desafecció i haurà de fer un pla de xoc de recuperació de confiança. I també hi haurà la paret aquesta. El proper govern haurà de gestionar la paret.
No l'haurà de saltar?
No ho sé. Si té musculatura i força democràtica per saltar-la, doncs saltar-la. Com a mínim, segur que haurà de gestionar-la. Tot i que, a vegades, es pot fer una cosa millor que saltar una paret, perquè no saps mai on caus quan la saltes. És buscar un altre espai. No sé si saltar-la o evitar-la. En tot cas, gestionar-la.
Hi ha el risc que el votant sobiranista de CDC acabi decantant-se per Reagrupament?
Les enquestes no ho detecten. És que Reagrupament és un dejà vu, tornen a posar sobre la taula el que ERC ja va posar el 2003: independència i mans netes. Vivim al 2010, el president és José Montilla i som on som. De fet, els socialistes són els primers que han inaugurat el bipartidisme, amb el vídeo de dissabte. Al final, el que es decidirà a la tardor no és el dia en què es farà la proclamació de la independència, sinó si el president serà Mas o Montilla. I els sobiranistes saben que Montilla està en la direcció oposada a qualsevol projecte de llibertat per a Catalunya i que Mas, com a mínim m’admetran que hi és ambigu. Ets partidari d’un senyor que hi està clarament en contra o d’un que diu que, si hi hagués un referèndum, ell votaria Sí. Això és el que es tria.
I per Laporta?
Quan es presenti, ja es veurà. Tampoc no ens surt enlloc.
CiU no preveu un escenari post-electoral en què no pugui formar govern?
Això ho decidirà la gent.
El PSC bé que reconeix que són els favorits.
El PSC fa una cosa que aplaudeixo: desafiar tots els manuals haguts i per haver de com s’ha de plantejar una competició, dient que l’altre va primer però que el passarà. Això ens va bé, perquè ens fa creure que podem guanyar. Un dels reptes que tenim en el terreny de la psicologia de la batalla és fer creïble que podem guanyar. Després d’haver estat derrotats dues vegades al Parlament, corríem el perill que el nostre electorat es desmoralitzés perquè pensés que no hi hauria res a fer. Celebro que els socialistes ens ajudin. Ens diuen que podem guanyar i alhora que potser ens passaran, de manera que no ens hem d’adormir. Això ho va fer Obama, amb la diferència que ell era el primer a les enquestes. Té gràcia, perquè aquest vídeo ens tocava fer-lo a nosaltres. Moltes gràcies, senyor Zaragoza.
L'endemà de les eleccions i d'una hipotètic govern format per CiU, tindrà un discurs més proper a Unió o més proper al pol sobiranista de CDC?
No ho sé. Passarà el que passa sempre: per uns serà poc i per d’altres, massa. El que m’interessa és el que es fa, i el que portarem al programa electoral serà el dret a decidir.
Aquest nou govern de CiU, com concreta la promesa electoral sobre el dret a decidir en infraestructures?
Per una banda, identifica en quines infraestructures hem d’incidir.
L'aeroport del Prat, per exemple.
Si s’ha d’organitzar una consulta per visibilitzar fins a quin punt té un recolzament de la població catalana, s’organitza i es fa. A conseqüència de la consulta tindrem automàticament la gestió del Prat? És evident que no, però començaríem a condicionar de debò els partits que diuen una cosa quan es presenten a les eleccions i fan exactament el contrari a Madrid. En un procés de consulta al poble de Catalunya sobre qui ha de gestionar el Prat, tots els partits s’hauran de posicionar. Si aconsegueixes una participació alteta i un resultat positiu, dubto que el PSC es pugui presentar a les properes eleccions amb un programa centrat només en el Si tú no vas, ellos vuelven.
Blanco assegura que el model del Prat no es toca.
Mai ningú no s’hagués imaginat que la Guardia Civil deixaria de patrullar les carreteres catalanes. Ara que això ens sembla no-res, fa anys era impensable. Ha passat el mateix amb els governadors civils. Exercint aquest dret a decidir, estaràs demostrant que l’exercici de la democràcia és possible. Si una consulta per l’aeroport surt bé, coi, la gent pot pensar: ‘Per què no preguntem sobre els nostres impostos?’. Llavors, tot ja cau com la fruita madura. Això és tenir un pla per anar fent les coses que alguns defensem que s’han d’acabar fent. En els propers 5-10 anys, haurem d’abordar-ho.
Perdre la por al dret a decidir també és el que passarà el 28-F i el 25-A?
Sí. El que hem de procurar, després, és que aquests exercicis no caiguin en una butxaca foradada. Aquest país també necessita resultats, recuperar confiança, demostrar-nos que podem aconseguir coses. Comencem per la més difícil o n’identifiquem una que ens doni resultats?
Bernat Ferrer




