L'home tranquil

L’inspector Juanjo Martínez era un agent veterà i intel·ligent. Havia anat pujant dins del cos amb paciència i abnegació, sense connexions partidistes i sempre al marge dels sindicats policials. Tenia les seves opinions, lògicament, però mai no les expressava públicament. Era un culer de pedra picada, però el Laporta no li acabava de fer el pes. No era ni catalanista ni espanyolista, no era de dretes ni d'esquerres, no escoltava ni Catalunya Ràdio ni RAC-1 i havia votat diverses opcions durant la seva vida, algunes contradictòries. Es deia Juan José però quan convenia es deia Joan Josep. Era més aviat gris i passava desapercebut, però tenia una passió: col·leccionar monedes romanes que trobava amb un detector de metalls que s'enduia els caps de setmana de la comissaria.

Després de rebre l'encàrrec de Joan Delort de dur la investigació del cas, de passar-se hores al lloc del crim i de parlar amb diversos testimonis, al vespre va arribar a casa. L'endemà al matí li havien dit si volia anar al Cuní, però evidentment havia rebutjat l'oferiment. 'Matins punt sí, matins punt no', pensava somrient per sota el nas mentre l'autobús de Tusgsal el conduïa pels carrers de l’àrea metropolitana. El vehicle duia un enorme rètol amb el president de la Generalitat i el lema 'Segueixo creient'.

Va baixar a la seva parada, es va dirigir al seu portal i va pujar al pis setè. Va obrir la porta de casa seva, va anar a la cuina a fer un petó a la seva dona, la Montse, i després de treure's les sabates va anar a la sala, on l’única filla de la parella mirava Barça TV. El futbol no li interessava gaire, però admirava les presentadores de la cadena i les observava al detall per copiar-ne l'estil.

- Què tal l'institut, Vane? -, va preguntar-li l'inspector mentre es deixava caure al sofà i es fixava en el mirallet de la Hello Kitty que ella sempre duia a sobre.