Assemblea sediciosa

La mort del López Tena deixava el moviment de les consultes, i el sobiranisme nacional, en estat de xoc. Després de dos dies de capella ardent a la seu de CES, el funeral havia aplegat una gernació a Santa Maria del Mar. Milers de persones, grans i petits, havien acabat la cerimònia cantant Els Segadors a viva veu i cridant consignes independentistes. El conseller Saura havia estat escridassat i la consellera Tura havia hagut de sortir per la sagristia. L’espavilat alcalde d’Arenys de Munt ja li havia dedicat un carrer i fins i tot s’havia obert una pàgina al Facebook demanant que el dia de l’atemptat fos festiu oficial per sempre més en senyal de dol. Ja tenia cent mil seguidors.

El mateix dia del funeral, a la tarda, els principals caps visibles de l’independentisme social es reunien al Ciemen per decidir l’estratègia a seguir. Al cap de dues hores, encara no hi havia acord i els ànims s’estaven escalfant. D’una banda, Uriel Bertran, Anna Arqué i la coordinadora nacional volien seguir com si res 'perquè ell és el que hauria volgut'. De l’altra, persones sense ambicions personals com l’Héctor López Bofill, Josep Maria Terricabras i Víctor Alexandre volien una resposta contundent al carrer que posés l’Estat en un atzucac. Volien una gran manifestació davant de la Generalitat o bastir una candidatura unitària que recollís el pensament i sobretot l’energia de l’Alfons. Un tercer grup, entre els quals Enric Canela i Santiago Espot, no tenien opinió definida, calculant si una o altra estratègia els afavoriria en una possible llista electoral.

De cop i volta es va obrir la porta i es va fer el silenci. L’encara president del Barça va entrar a la sala d’actes on s’hi feia la reunió. Joan Laporta es va asseure una estona a escoltar el debat i, davant la falta de progrés (progrés real, no de l’altre), va demanar el micròfon. Amb el seu estil contundent, va instar a no esperar la següent garrotada i passar a l’acció política. Va deixar anar un discurs abrandat i va explicar que la setmana passada havia interioritzat que no es presentaria. Però va afegir que havia rebut dues garrotades que li havien arribat al fons del cor: l’assassinat de l’Alfons i la victòria aclaparadora de Rosell a les eleccions del Barça. Va recordar la campanya intoxicadora de la classe política tradicional aliada amb els mitjans espanyolistes i va rematar dient que els catalans no han de posar sempre l’altra galta per esperar la següent galeta. I va cloure dient que, si l’assemblea així ho volia, estava disposat a participar en una llista sobiranista en el lloc que se li demanés.

La sala Abat Escarré del Ciemen va quedar en silenci mentre l’Héctor, gran admirador del tarannà del Laporta, pensava per dins: 'Que n’aprenguin!'