Un interès poc habitual

L’inspector Martínez va arribar a casa fet una piltrafa. Les seves investigacions no havien dut a res concret i el segrest de la Rahola ho havia acabat d’enfonsar tot. El Delort, histèric, havia unificat les dues investigacions en una de sola i havia designat l’inspectora Berta Alós per a conduir-la. Era una bona professional, però era força més jove que ell i això el treia de polleguera. Els seus dies de glòria havien passat i els joves tigres li passaven al davant. Això sí, ell seria el segon de l’equip, de manera que no l’havien acabat d’arraconar del tot. ‘Combinarem empenta i experiència’, havia dit la Berta per fer-li més digerible la humiliació.

Com sempre, va saludar la Montse i es va asseure al sofà, on la Vane mirava BarçaTV. Eren els darrers dies de Vicent Sanchis com a director de l’emissora, però pare i filla vivien aliens a les tramoies i les revenges de can Barça. Quan van tocar les nou de la nit van posar TV3 per veure el TN, com cada vespre. Era de les comptades vegades que posaven la televisió autonòmica. Van obrir a tot drap amb les conseqüències de l’ultimàtum que els segrestadors de la Rahola havien anunciat. Havien passat ja 48 hores i els governs de Catalunya i Espanya es feien els mil-homes amb la xerrameca habitual de no negociar amb terroristes. Tota la nació estava en estat de xoc. A la plaça de Sant Jaume s’hi havien aplegat milers de persones amb espelmes i el Josep Cuní havia fet un discurs abrandat que havia fet plorar totes les tietes del país. A casa la Rahola, a Badalona, també hi havia una vetlla multitudiànria permanent i els nombrosos gats i gossos que vivien amb la periodista s’amagaven sota els llits. Fins i tot el Julià Peiró havia intentat entrar-hi amb una càmera oculta.

Mentre miraven la tele, la Vane mostrava un interès inusual amb les notícies. Normalment li importaven un rave i quasi sempre que començava el TN s’aixecava i marxava a la seva habitació a xatejar per Internet. Però aquell dia es va quedar amb els ulls oberts com taronges i les orelles alçades com una llebre, i no la guineu que era. Quan es va acabar tota la part dedicada al segrest, la Vane va deixar anar:

- Pues no es tan bona tia com la pinten. Té molta mala hòstia.

- Ah sí? I tu què saps de la Rahola? -, va preguntar el seu pare, encantat d’interlocutar amb la seva filla.

- Pues sé coses. Té molta mala llet i crida molt. I té molta força, la molt bèstia.

Aquesta darrera frase va encendre les alarmes de l’inspector. Amb nervis d’acer, no es va exaltar per no espifiar-la, però era obvi que aquella noia sabia alguna cosa.

- Molt força? L’has vist pegar-se amb algú per la tele?

- Ai papa, no preguntis més- i aixecant-se del sofà va afegir: Quan estigui el sopar m’avises, vale?