Capella ardent

La capella ardent per l’inspector Martínez havia quedat col·locada al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat. El taüt, cobert amb una senyera, estava vetllat per una guàrdia d’honor i centenars de persones hi anaven passant per retre-li homenatge. El president de la Generalitat i molts consellers també hi eren, per consolar la vídua i la filla, i de retruc per penjar-se la medalla en nom dels Mossos d'Esquadra, cos que havia estat posat a la picota per la premsa espanyola de Madrid i de Barcelona per la seva falta d’eficàcia. Fins i tot el ministre Rubalcaba havia vingut i era en un racó amb Joan Puigcercós comentant els efectes i la gesticulació derivada de la sentència del TC. La investigació havia conclòs que el grup espanyolista havia actuat pel seu compte i que no hi havia més còmplices. La pistola era la mateixa amb la qual havien matat el López Tena i el tal Rafa havia estat identificat com la persona que l’havia mort. Cas tancat.

La Pilar Rahola havia patit un trauma molt profund i havia perdut la veu. Els metges de Can Ruti deien que només seria temporal i que amb una mica de teràpia i rehabilitació en poques setmanes tornaria a ser la mateixa de sempre. TV3 pressionava per accelerar el tractament perquè cada matí el programa del Cuní perdia un punt de share. Sense la Rahola el programa anava coix, talment com un tortell de Reis al qual faltés la fava o una xocolata desfeta del carrer Petritxol mancat de nata.

Després de passar per la capella ardent, Joan Laporta ultimava amb el seu equip la presentació del seu nou partit i mirava la manera de convèncer Joan Carretero de posar-hi l'Héctor López Bofill al capdavant. El ja expresident blaugrana tenia la llista per Barcelona al cap: l'Héctor de 1, ell mateix de 2, l'Anna Arqué de 3, Carles Móra de 4 i la Rut Carandell de 5. Com a figures de prestigi també hi durien en Miquel Calçada, la Patrícia Gabancho, el Víctor Alexandre i fins i tot mirarien d’embarcar-hi el Salvador Cardús. Ja era clar que ni Santiago Espot ni Enric Canela anirien a la llista, a no ser que l’Espot comprés el seu lloc a canvi de moltes diners per la campanya.

No massa lluny d'allà, a la setena planta de la Torre Godó, Jordi Barbeta comparava la sentència del TC amb els articles publicats durant el darrer any per Josep Maria Brunet. Com que el corresponsal a Madrid havia descrit tots els escenaris possibles i imaginables, era evident que n’havia encertat alguna. ‘I si l’encerto, l’endevino’, va pensar el Barbeta mentre obria un correu electrònic que li acabava d’arribar. Era del David Madí, que el convidava a dinar per fer-la petar i passar-li una enquesta interna que donava a CiU majoria absoluta. ‘Aquest ja em vol enredar perquè té por del Laporta’, va dir-se a si mateix mentre s’aixecava i, malgrat la calor sufocant, es posava el barret tirolès.