El digital dels que votaran Sí. N. 1861. Divendres, 25 de maig de 2012 23:43 h


directe!cat

facebook twitter RSS in.directe.cat



acn

Capella ardent

Comentaris 0  
Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 15 vots )
carregant carregant

Comparteix
Comparteix






Etiquetes
La capella ardent per l’inspector Martínez havia quedat col·locada al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat. El taüt, cobert amb una senyera, estava vetllat per una guàrdia d’honor i centenars de persones hi anaven passant per retre-li homenatge. El president de la Generalitat i molts consellers també hi eren, per consolar la vídua i la filla, i de retruc per penjar-se la medalla en nom dels Mossos d'Esquadra, cos que havia estat posat a la picota per la premsa espanyola de Madrid i de Barcelona per la seva falta d’eficàcia. Fins i tot el ministre Rubalcaba havia vingut i era en un racó amb Joan Puigcercós comentant els efectes i la gesticulació derivada de la sentència del TC. La investigació havia conclòs que el grup espanyolista havia actuat pel seu compte i que no hi havia més còmplices. La pistola era la mateixa amb la qual havien matat el López Tena i el tal Rafa havia estat identificat com la persona que l’havia mort. Cas tancat.

La Pilar Rahola havia patit un trauma molt profund i havia perdut la veu. Els metges de Can Ruti deien que només seria temporal i que amb una mica de teràpia i rehabilitació en poques setmanes tornaria a ser la mateixa de sempre. TV3 pressionava per accelerar el tractament perquè cada matí el programa del Cuní perdia un punt de share. Sense la Rahola el programa anava coix, talment com un tortell de Reis al qual faltés la fava o una xocolata desfeta del carrer Petritxol mancat de nata.

Després de passar per la capella ardent, Joan Laporta ultimava amb el seu equip la presentació del seu nou partit i mirava la manera de convèncer Joan Carretero de posar-hi l'Héctor López Bofill al capdavant. El ja expresident blaugrana tenia la llista per Barcelona al cap: l'Héctor de 1, ell mateix de 2, l'Anna Arqué de 3, Carles Móra de 4 i la Rut Carandell de 5. Com a figures de prestigi també hi durien en Miquel Calçada, la Patrícia Gabancho, el Víctor Alexandre i fins i tot mirarien d’embarcar-hi el Salvador Cardús. Ja era clar que ni Santiago Espot ni Enric Canela anirien a la llista, a no ser que l’Espot comprés el seu lloc a canvi de moltes diners per la campanya.

No massa lluny d'allà, a la setena planta de la Torre Godó, Jordi Barbeta comparava la sentència del TC amb els articles publicats durant el darrer any per Josep Maria Brunet. Com que el corresponsal a Madrid havia descrit tots els escenaris possibles i imaginables, era evident que n’havia encertat alguna. ‘I si l’encerto, l’endevino’, va pensar el Barbeta mentre obria un correu electrònic que li acabava d’arribar. Era del David Madí, que el convidava a dinar per fer-la petar i passar-li una enquesta interna que donava a CiU majoria absoluta. ‘Aquest ja em vol enredar perquè té por del Laporta’, va dir-se a si mateix mentre s’aixecava i, malgrat la calor sufocant, es posava el barret tirolès.

lectures 4685 lectures comentaris Comenta-ho

publicitat



COMENTARIS fletxa taronja


No hi ha cap comentari


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

publicitat


El dia que van matar López Tena

Entre el dilluns 7 de juny i el divendres 2 de juliol podreu llegir en aquest espai la novel·la de política-ficció per capítols El dia que van matar López Tena, l'opera prima de Jofre Mislata.

Prenent com a base les vicissituds i els protagonistes actuals de la política catalana en general i l'independentisme en particular, El dia que van matar López Tena anirà construint dia a dia una història que barreja a parts iguals conspiracions polítiques, relacions tèrboles, corrupteles policials i interessos mediàtics inconfessables.

La novel·la, que ara per ara té un final obert, s'anirà modulant amb el pas dels dies a mida que els seus lectors la vagin comentant, esdevenint així la primera novel·la de política-ficció 2.0 de la literatura catalana.

Així mateix, l'obra de Mislata s'emmarca en l'ínfima tradició catalana de novel·les de política-ficció que prenen com a base uns fets i personatges reals per anar construint una història que acaba diferint notablement de la realitat, tres bons exponents de la qual són Crònica de la independència, de Patrícia Gabancho, El dia que va morir el president, d'Anna Grau, i L'última carta de Companys, de Toni Soler.

Per contactar amb l'autor: eldiaquevanmatar@gmail.com.

logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.