La lluita continua · Darrer capítol

L’Arnau va sortir de la benzinera del RACC de la Diagonal, on treballava, a les vuit del vespre. Feia una calor de mil dimonis però hi posava bona cara. Havia acabat el tercer curs d’Enginyeria Industrial a la UPC i dedicaria tot l’estiu a treballar perquè al setembre volia marxar a viure fora de casa dels pares, una família acomodada i convergent de les Corts. No era només que volgués dormir amb la Clàudia quan volguessin, sinó que amb el seu pare les coses no eren fàcils. Era el clàssic català que parlava en castellà a la primera de canvi, que no volia la independència per no perdre els quatre clientets que la seva empresa tenia a Múrcia i Alacant i que, a sobre, havia votat el Benedito a les eleccions del Barça, que era el candidat fàcil per evitar mullar-se entre Laporta i Rosell.

Mentre creuava la Diagonal, va pensar en la situació actual de l’esquerra independentista. Des que la CUP feia vida institucional i Endavant es dedicava a xipollejar en el fang de la retòrica marginal, ningú no plantava cara com abans. Tenia a casa pamflets dels anys més combatius: la PUA, Alternativa Estel, etc. Ara tothom estava aburgesat i emmirallat amb les consultes populars principatines. Amb el seu amic Albert parlaven sovint de crear un grup d’acció, més dur, per recollir l’herència de l’MDT dels anys vuitanta. Havia llegit el llibre sobre EPOCA editat pel Jonc i les venes li demanaven acció. La sentència del TC l’havia acabat de convèncer que no hi havia un altre camí.

Aquests pensaments el van dur a pensar en Terra Lliure. Si havien matat el López Tena era obvi que l’extrema dreta espanyolista havia decidit passar de les paraules als fets. Calia una resposta al mateix nivell. Ull per ull, dent per dent. Va pensar en el regidor del PP que vivia prop de casa dels seus pares, a tocar de la Gran Via de Carles III. El veia sovint escortat per un agent de la guàrdia urbana que semblava més el Torrente que no pas altra cosa. No hauria de ser difícil fer una acció, va pensar mentre creuava imprudentment el carril lateral de la Diagonal per la calçada dels cotxes.

De sobte va veure un reflexe entre les bardisses. S’hi va acostar i va veure un subfusell. Va mirar al seu voltant per assegurar-se que ningú no el veia i el va recollir de terra. Era petit, negre i tenia el carregador posat. El va posar a la bossa on duia l’uniforme de la benzinera i va acabar de creuar l’avinguda. El seu cervell era un torrent d’imatges i el seu cor bategava boig d’excitació. L’Albert no s’ho creuria quan li expliqués. Com si haguessin pregat a la Verge de Montserrat, el destí els acabava de servir en safata l’eina per passar, ells també, de les paraules als fets.

Les ombres començaven a caure sobre la ciutat, però els ulls de l’Arnau brillaven com mai.