Tard o d’hora el so de les melodioses trompetes del PP redemptor de totes les crisis, guaridor de totes les desafeccions, acabarà també per enderrocar, com va passar a València o Madrid, les altes murades del cinturó vermell barceloní. De fet, les primeres esquerdes es varen donar durant les darreres eleccions.

Albiol a Badalona, l’extremadreta al consistori de l’Hospitalet, el PP més consolidat que mai a la capital... No és cap profecia, només la constatació d’uns canvis socials amb arrels molt fondes. Comptat i debatut, entre el ciutadà d’a peu de Paterna i el de Cornellà hi ha menys diferències del que ens podríem pensar. Els contorns de la seva identitat sobrepassen amb escreix les fronteres del telenotícies de TV3. Les seves icones habiten més temps als programes d’entreteniment de T5 i els telediarios de la  primera que als magazines plens d’estrelles locals.

També aquí, com en el sud, els socialistes han envellit a dins dels seus Palaus d’Hivern mentre s’entretenien repartint canongies o jugaven a fet i amagar amb els problemes reals del país. A la porta dels seus caus piquen els venedors de solucions màgiques contra la crisi més apocalíptica que mai no s’ha conegut, els tallafocs de la globalització racial i cultural, els apologetes de la llibertat enfront de les imposicions intolerables del nacionalisme petit i egoista que s’ha alletat a la part alta de Barcelona.

Ara toca Espanya una, gran i moderna. La paraula socialista a penes significa res, això ni en L’Havana. D’altra banda, ni el nacionalisme d’ordre, ni encara menys els republicanisme o el desorientat comunisme amb traces d’ecologisme naïf, han aconseguit bastir un discurs capaç d’arrossegar les poblacions d’aquell cinturó cap a les seves posicions. Al densíssim i estrany extraradi, ara com ara, només es pot votar en clau espanyola. O rojo o azul. I la tendència sembla que inevitablement és cap al blau. Qüestió de temps.

Els banlieu de França adoren Lepen, en Alemanya, en Bèlgica, per tot arreu, la dreta és l’esperança a la que s’agafen milers de persones aterrides per l’implosió d’un món que no entenen. El món, cert, s’ha tornat massa gran, massa cruel com en una pel·lícula de morts vivents. Ja no hi ha prou en ser igual per a sobreviure, ara cal ser també el millor. Signes del temps.