Internacional Última actualització Dijous, 17 de maig de 2007 18:51 h

El repte europeu és prioritat de Sarkozy

Primer viatge a Berlín del president francès per desbloquejar el projecte europeu

---

Sarkozy comença la seva legislatura plena de reptes: ha de nombrar els ministres, té una reunió amb el G-8 a Alemanya el 6 de juny i poc després hi ha les eleccions legislatives franceses. Sarkozy haurà de demostrar que és el polític que representa un canvi en les formes i en les maneres de la política de Chirac.

Les promeses d'una renovació política són molt esperades pels francesos i Sarkozy comença amb l'agenda plena: ha de nombrar els primers ministres, se celebra la reunió del G-8 a Alemanya el 6 de juny i poc després hi ha les eleccions legislatives. Però una de les primeres accions de govern de Nicolas Sarkozy, immediatament després de ser investit, ha estat visitar la cancellera alemanya Angela Merkel. Això no és perquè sí, i menys en política. Aquest gest és prou significatiu. Durant la campanya electoral francesa hi hagué un silenci comú respecte al paper de França a Europa. Ara sembla que ja es veuen les intencions de Sarkozy. El seu viatge a Berlin té unes intencions clarament enfocades al "què fer" amb Europa. De fet la Unió està paralitzada des que el no imposà als referèndums per aprovar la Constitució Europea, tant a Holanda com a la mateixa França. Els líders europeus esperaven els resultats de les presidencials franceses per tornar a treballar. Ara, amb aquests gest, sembla que la importantíssima aliança basada en l'eix París-Bonn és ara París-Berlín.

Els nous reptes

La construcció de la Unió Europea ha anat a batzegades. El 1991, amb el tractat de Maastrich, s'inicià una unió política a part d'incrementar la unió econòmica, com per exemple amb l'adopció de la moneda única. Els aires europeistes es feien notar amb propostes com la democratització de les institucions europees i amb l'adopció de conceptes com "societat civil europea". L'intergovernamentalsime s'imposava davant el supranacionalisme.

Però a final dels noranta i principis del nou segle hi hagué un gir en la concepció d'Europa. Les ampliacions fetes amb una visió econòmica, sense pensar en les conseqüències polítiques i l'aparició de nous líders polítics supranacionalistes com Aznar, van fer que a la conferència de Nisa fos malanomenada com la "conferència dels egoistes". La replanificació dels fons de cohesió o la reponderació de vots al Consell de Ministres van crear tensions i que cada Estat no volgués perdre part de la seva sobirania ni poder dins la Unió després de l'ampliació.

Ara el repte no encaixava en el context. Una constitució europea, encara que no vinculant perquè sempre preval l'estatal, era un pas cap a un intergovernamentalisme potser massa ambiciós. Ara, si existeix un nou pacte París-Berlín que impulsi amb força el text constitucional, la unió política europea podria agafar una nova embranzida cap endavant. Tot està per veure.