Carod-Rovira reclama amb un poema de MÃ rius Torres que es recuperi el que s'ha perdut en la derrota
'La ciutat llunyana' parla de 'la ciutat d'ideals que volÃem bastir' i que ha quedat 'entre runes de somnis colgats
El vicepresident del Govern en funcions, Josep LluÃs Carod-Rovira, ha sorprès aquest dijous amb una nova entrada al seu bloc en què demana que es recuperi el que s'ha perdut en la derrota. Ho fa mitjançant el poema 'La ciutat llunyana' de Mà rius Torres, però sense cap anotació pròpia ni explicació o contextualització a la realitat actual dels versos del poeta lleidatà . D'aquesta manera, Carod-Rovira deixa espai i llibertat a les deduccions del lector a través d'un sonet que parla de 'la ciutat d'ideals que volÃem bastir' i que ha quedat 'entre runes de somnis colgats, més prop de terra' però que apel·la a 'esperar la nova arquitectura' d'un paÃs 'que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner, batecs d'aire i de fe'.
Comparteix
TweetEtiquetes
Actualitat
ICV reclama que l'Estat expropiï el patrimoni immobiliari de Bankia per destinar-lo a polÃtiques públiques
Dolor per la derrota
Carod-Rovira fa seu el cant trist per la desfeta que descriu Mà rius Torres, però també el cant a l'esperança que fa a la segona part del sonet. Torres, que va compondre el poema després que les tropes franquistes ocupessin Barcelona, expressa el dolor per la destrucció del somni de bastir una ciutat ideal seguint els valors del noucentisme. La ciutat de Torres s'enfonsa perquè ha perdut la seva redemptora, la ciutat dels ideals, el model platònic d'arrel noucentista que, malgrat les adversitats, resta amb expectatives de futur en el món de les idees, el que Torres anomanea la ciutat llunyana.
En aquest sentit, el poema mostra el mensypreu cap al món i cap a la vida en considerar-la plena de dolor per la derrota i d'enyorança per la ciutat somiada. AixÃ, lamenta que 'la ciutat d'ideals que volÃem bastir' ha quedat 'entre runes de somnis colgats, més prop de terra'. Amb tot, fa un cant a l'esperança perquè 'ja no ens queda cap més consol que creure i espera la nova arquitectura amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sol'. D'aquesta manera, reconeix que potser hi ha una ciutat 'més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser, que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner, batecs d'aire i de fer'. Un nou somni que 'de torres altÃssimes s'allarga pels camins, i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins'.




