En els darrers dies estem assistint a intents d'acostament del Partit Popular a Convergència i Unió. La presidenta del PP de Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho s'ofereix a CiU per donar-li suport a les properes eleccions i entrar al Govern si el partit d'Artur Mas es modera en la qüestió sobiranista. A tot això, Convergència no s'hi posa del tot malament i demana al PP que retiri el recurs contra l'Estatut, lluny de les visites a cal notari per evidenciar les diferències entre ambdues formacions.

S'acosten eleccions europees, però, i CiU ha apostat per Ramon Tremosa, de perfil sobiranista, com a candidat. Així sembla que no hauria de convenir als convergents demostrar proximitat ideològica amb els populars. Amb la marxa d'Ignasi Guardans del Parlament europeu aquest distanciament s'ha complicat. El següent candidat a la llista de Galeuscat de 2004 era Camilo Nogueira, del BNG, que va renunciar a ocupar el lloc de Guardans després que el seu partit es decantés per concórrer a les properes europees amb ERC. Així, el següent era Daniel Ortiz d'Unió. Semblaria que d'aquesta manera tot estaria arreglat ja que l'escó de Guardans quedaria ocupat per un altre candidat de CiU, però no.

Vet aquí la importància dels grups europeus als quals estan adscrits els diferents partits. A nivell europeu, Unió Democràtica de Catalunya forma part del grup del Partit Popular Europeu (EPP), com també ho fan els grups democratacristians italians. És a dir, que si l'eurodiputat d'Unió no hagués renunciat -o forçat a renunciar- a favor del candidat de CDC, Jordi Vallvé, que ocuparà definitivament el lloc de Guardans, hauríem pogut veure com el representant de CiU al Parlament Europeu s'asseu juntament amb il·lustres personalitats del PP com Alejo Vidal-Quadras o Carlos Herrera. Encara que només fos per l'última sessió abans que es dissolgui l'Eurocambra per les eleccions, hagués estat una imatge realment incòmoda.