Lamentablement, quan un català convençut (eufemisme de català sobiranista o nacionalista o independentista... no ens barallarem ara pels possibles sinònims, amb matisos significatius tots ells, tot sigui dit) viatge a la Catalunya Nord té un sentiment doble i contradictori: primer de tot se sorprèn de la catalanitat que s’hi respira: senyers a tort i a dret, cartells en català que anuncien tots els pobles a les carreteres, cada dos per tres els restaurants porten el nom de ‘Restaurant Catalane’ o similars... però per altra banda se sent estranger al seu propi país quan la realitat de la llengua és tan esfereïdora: quasi ningú parla català.

Es podria dir que el diferenciador català, a la Catalunya Nord, és un tret absolutament regionalista. Com qui és andalús i també espanyol. Tota una llàstima.

De totes maneres, encara hi ha gent que aguanta a pesar de totes les adversitats. Un exemple és aquest grup de cantaries que el dia se Sant Joan, a la plaça del Castellet, al centre de Perpinyà, van entonar cançons populars catalanes. També, davant la sorpresa dels allà presents, van cantar amb gran fervor i energia l’Estaca de Lluís Llach.

Era xocant veure com aquells homes,però, vestits immaculadament d’hereus i pubilles catalanes entre ells, sovint, parlaven una barreja de català i francès. Tot i això, tenim clar que, l’Estaca, és un himne de lluita i reconeixement de la causa catalana arreu dels Països Catalans. Ja de pas, us recordem aquest Punt de Mira antic on hi podeu trobar dos vídeos on es demostra que, també, l’Estaca ha travessat fronteres i s’ha convertit en un himne d’altres cultures també oprimides.