Per molt que el líder d'Unió Democràtica de Catalunya, Josep Antoni Duran i Lleida, tingui una aversió crònica a la paraula independència, la llibertat dels Països Catalans no ha estat sempre un tema prohibit a l'ideari demòcrata-cristià.

A la xarxa es poden llegir diversos textos fundacionals d'Unió que, recollits al Llegendari de Miquel Coll, un dels primers ideòlegs de la formació, permeten veure com inicialment UDC si que defensava la 'independència total' dels Països Catalans.

Per començar cal recordar que el mateix manifest fundacional d'Unió (1931) ja parlava d'una Confederació Ibèrica, a l'estil de l'Estat Català integrat en la Federació de Repúbliques Ibèriques que va proclamar Francesc Macià. Però l'ideari d'UDC es va anar construint a poc a poc, i el corpus teòric de la formació es va elaborar els anys posteriors, per acabar sintetitzat a la ponència sobre 'Doctrina nacionalista' presentada al II Congrés Nacional, celebrat l'octubre de 1933 a Tarragona.

En aquest text Unió reconeixia que 'Catalunya, o més ben dit, tots els països de llengua catalana, constitueixen una nació amb totes les característiques de tal, i per tant amb tots els drets i deures que es deriven d'aquesta categoria', i proclamava que 'cal que aprofitem tots els mitjans que la situació política de cada moment posi a la nostra mà per desvetllar la consciència del nostre poble; i per a preparar la reconstitució de la nostra unitat nacional catalana mitjançant la incorporació del moviment nacionalista català de les terres de València, Balears, Aragó català, Rosselló i Andorra'.

La ponència doctrinal d'UDC defensava una articulació confederal de la península 'lliurement pactada sobre les bases d'independència política, interdependència econòmica i fraternitat espiritual', però a la vegada reconeixia: 'cal no oblidar, amb tot, que per a una solució confederalista no basta la conformitat d'un dels membres a confederar, ja que si mancava la dels altres, no seria viable la fórmula propugnada. En aquest cas, els que la fessin impossible serien els responsables que els catalans haguessin d'acudir a la que llavors seria l'única solució compatible amb la dignitat de Catalunya i l'únic mitjà de garantir el seu normal desenvolupament que seria la independència total'.

La doctrina fundacional de la Unió Democràtica de 1933 ho deixa molt clar: pels líders de llavors, molt més progressistes que els actuals, és 'factible una total i absoluta separació de l'Estat espanyol'.