En política, sospiteu dels partits silenciosos. O bé es regeixen per un codi intern dictatorial, dels que castiga el silenci o la dissidència i nomena els càrrecs a dit -només cal recordar el procés de successió d'Aznar-, o bé estan mancats d'idees i no tenen res a dir.

El PSC, després de la "neteja" dels polítics més catalanistes de la formació (Obiols enviat a Sibèria, ergo Brusel·les, Maragall expulsat pel mateix Zapatero,...) semblava que arribava una època en què el PSC es mostraria, com de fet és, obertament espanyolista.

Amb el cordovès de l'any al capdavant, el partit podia deixar-se anar sense complexos i satisfer la seva massa electoral del cinturó metropolità. Però no és així, un poblet de catalanistes irreductibles resisteix com sempre l'invasor. Sota la Convenció pel futur els pocs catalanistes que encara queden, liderats pel conseller d'Economia, Antoni Castells, han iniciat un moviment -ara tocaria dir-ne "corrent crític intern"- per tal de reivindicar l'origen catalanista del partit, la C final que els rubrica les sigles.

Un últim intent per salvar el PSC de proposar fires d'abril que durin tot l'any. Catalunya confia que se'n surtin.