L'olla de pressió del PP a l'Estat espanyol té molts números d'acabar esclatant. L'oposició és molt dura per un partit amb deu milions de votants i les tensions entre l'ala renovadora del PP, encapçalada per Alberto Ruiz Gallardón i Esperanza Aguirre (que no es poden ni veure entre ells) i les patums de l'aznarisme que Rajoy no ha sabut defenestrar, com Ángel Acebes, Eduardo Zaplana, Rodrigo Rato o el mateix expresident espanyol podrien acabar fragmentat el PP abans d'acabar aquesta legislatura.

Són molts els indicis que apunten aquesta fragmentació, el darrer la marxa de Manuel Pîzarro, el mediàtic número 2 de Rajoy durant les eleccions d'ara fa dos anys. Tampoc hi ajuden continuats escàndols de corrupció que sorgeixen com bolets, ni les declaracions contradictòries ni el defensar interessos oposats a diferents territoris. La desorientació dels populars és tal que ni en els pitjors moments del Govern del PSOE són capaços de plantejar una alternativa a un Zapatero que actualment és la riota d'Europa.

La fragmentació vindria del xoc entre les diferents concepcions del PP, que ja rauen en la pròpia base de l'electorat, on hi ha partidaris d'un PP liberal i simpàtic amb les autonomies per tal de conservar la unitat de l'Estat davant l'imminent culminació dels processos independentistes i aquells partidaris d'un PP dur, que recuperi l'esperit d'Alianza Popular i retorni als plantejaments pseudofranquistes, aposti per la recentralització i planti cara als nacionalismes 'perifèrics'.

Encara falten molts mesos per les properes eleccions espanyoles, i els moviments de les darreres setmanes apunten que abans de final d'any es produirà el poc probable trencament total o bé l'acarnissada pugna per substituir Rajoy que a hores d'ara tothom pronostica.